dissabte, 29 de novembre del 2008

La manifestació de la dignitat

(foto: Vilaweb)

El món de l'ensenyament ha donat al conseller Font de Mora la resposta que es mereix:

Vilaweb

Pàgina 26

3cat24


divendres, 28 de novembre del 2008

Córrer l'andola (Els natius digitals)




Des del curs Fomentar de la lectura en la societat del coneixement, ens passen un document per a comentar. Es tracta d’una entrevista a Adam Griego, bibliotecari de la Universitat d’Stanford (EE.UU.) publicada a la revista Educación y Biblioteca (nº 167, setembre-octubre de 2008). L’he llegida amb interés creixent perquè l’entrevistat hi va desgranant la seva experiencia i les seves opinions d’una manera entenedora i sintètica.
El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat un terme que m’ha semblat ben suggeridor, el de natiu digital referit a aquells nascuts després del 1980 (en les societats desenvolupades, s’entèn) en un món embolcallat ja per una progressivament més densa i poderosa teranyina informàtica, en contraposició a la resta d’humans –entre els quals m’hi compto- que ens hem anat convertint en inmigrants digitals.

Adam Griego ens traça detalladament el perfil d’aquests joves, la seva estreta i intensa vinculació a l’espai virtual d’internet: Passen diverses hores diàries davant l’ordinador, tenen una preferència acusada pels documents audiovisuals en detriment de la lectura convencional, la seva font gairebé única d’informació són els cercadors (generalment el google) i això pot comportar, sovint, un important dèficit qualitatiu ja per manca de capacitat per a navegar de forma eficaç, no avaluar la informació i tenir una actitud “beata” davant aquesta única font de coneixement, que podríem resumir amb la frase “si no està a internet, no existeix”.
Front a aquest fenomen la biblioteca tradicional corre el risc de ser desplaçada, en l’àmbit universitari i també en els altres, cap a un lloc secundari, alternatiu, a l’hora de la informació i de la formació dels estudiants. Tanmateix, per a Griego, això es pot convertir, a la vegada, en un repte ben engrescador, en el sentit d’anar bastint un model alternatiu, innovador de model bibliotecari que incorpori un poteni servei on line capaç d’atendre les noves exigències i estar operativa les vint-i-quatre hores del set dies de la setmana (7x24), a l’ensems que orienta i facilita informació complementària i de qualitat (accessos restringits, portals que organitzen la informació, actualització permanent...), construeix espais per a la interacció participativa en els àmbits de la formació (ensenyar a aprende) o la recerca i, finalment, s'adeqüi a les necessitats de la complexitat creixent de les societats modernes (amb programes que incorporen el tractament de la diversitat, una una atenció específica a les necessitats d’unes minories cada vegada més visibles i actuants)

Potser no hauria d’haver-me sorprès gens, ja que les biblioteques compleixen també amb una funció educativa, però la veritat és que m’ha sobtat el fort paral·lelisme que hi existeix amb la problemàtica actual de l’ensenyament. Paradoxalment, la potència abassagadora que van prenent les noves tecnologies de la comunicació; si aconseguim de bastir un nou model educatiu que les integre harmònicament, poden coadjuvar a una major influència del sistema educatiu i a una potenciació de la tasca de l’educador.

dijous, 27 de novembre del 2008

Intuïció

Provem per mitjà de la lògica, però descobrim per mitjà de la intuïció.
Hemri Poincaré

dimarts, 25 de novembre del 2008

Dénia: Record dels nostres maulets


Com cada novembre, recordem els lluitadors que, a la ciutat i al castell de Dénia, mantingueren en alt la senyera dels drets nacionals dels valencians fins quasibé l'aniquilament.
Una resistència que es prolongà fins el 17 de novembre de 1908 en què es veiren forçats a la capitulació front a l'exercit borbó, desmesuradament superior, que comandava el general D'Asfeld. La ciutat va ser tan delmada que, com relata l'historiador Chabàs, va quedar reduïda a "solo treinta y seis vecinos ancianos y pobres"

dilluns, 24 de novembre del 2008

Novel·la moderna


El veritable protagonista d'una novel·la moderna no és l'heroi que encarna un destí exemplar, sinó el soroll complex i dispers que el rodeja, la boirina que només es percep sense allarga vistes, les paraules soltes que arriben en una oïda dèbil i perceptiva.

Juan Villoro

dilluns, 17 de novembre del 2008

Córrer l'andola (Afganistan esclata i només Buda hi té vergonya)

(foto de Paula Bronstein. Magazine, 9-11-2008)

El passat dissabte vam veure la pel·lícula Buda estalló por verguenza de la jove directora iraniana Hana Makhmalaf. Ens l'havien recomanada i realment teníem ganes de visionar-la.

Els amics que ens n'havien parlar, així com les valoracions que després hem vist en alguns els mitjans de comunicació, la qualificaven de "menys dura", més "tendra" i fins i tot, d'alguna manera, més "esperançada" que Cometas en el cielo. Res més lluny d'això, des del nostre parer. Aquesta hstòria en clau simbòlica, que construeix una mena d'al·legoria atròç de la realitat afgàna a trevès d'una història contada des del món dels infants ens va colpir extraordinàriament.

La pel·lícula respira, certament una aurèola de màgia i innocència que ens enganxa hipnòticament en el viatge odisseic que empren la petita protagonista (tan fàcil com és que els infants facin malbé una pel·lícula amb la seva sobreactuació, i aquí, on sembla que tots els actors i actrius són no professionals, la interpretació és prodigiosa) a la recerca de l'adquisicó de la lectura i de l'accès al món consolador i engrescador dels contes, de la literatura. Però que, precisament per contrast amb aquest món que pot ser tan pur com el de la nena i tan pervertit com el dels nois que s'emmirallen en els adults, la pel·licula ens mostra la realitat actual de l'Afganistan, un radical sense futor per a la gent atrapada entre el fanatisme fonamentalista i l'agressió tan prepotent com hipòcrita del països occidentals, i aconsegueix vehicular d'aquesta manera una de les històries més demoledores que he conegut mai.

L'espai, amb aquells pobles convertits sistemàticament en runes, les vivendes-coves d'una elementarietat absoluta, les escoles entre marges o, només flirers de pupitres arrengletats a les voreres del riu efrontats a una pissarra..., ens semblà també un lloc simbòlic, absurd, com un àmbit de ficció que volgues simbolitzar la precarietat del país real. Però uns dies després, per casualitat, vaig llegir un reportatge magnific reportatge sobre Afganistan, sortit al magasine (el dominical que distribueix, entre altres, el diari Levante-EMV) del 9 de novembre, escrit a partir de les fotografies de Paula Bronstein, una fotògrafa nord-americana associada al grup Getty Images sobre la vida quotidiana a l'Afganistan i, de sobte, vaig veure, entre atret i horroritzat, que es corresponien exactament amb l'espai de destrucció i de desolació quintaessenciada que ens mostra la pel·lícula. Una col·lecció fotogràfica que s'ha guanyat l'atenció preferent en el desenvolupament de Visa pour l'image , el prestigiós certamen fotogràfic que se celebra a Perpinya

Tant quan vaig veure la pel·licula com quan he mirat les fotos i he llegit el reportatge, a mi - com a Buda- també m'ha fet vergonya.

diumenge, 16 de novembre del 2008

Je me souviens... (de l'era de trillar)


De l'era blanca i solejada,
tràfegada de barrets
i mocadors,
i de la veu voltejant
trilla que trilla, que no n'hi ha
una altra, que no n'hi ha
una altra com la seua filla.

divendres, 14 de novembre del 2008

Comuna presència (versions de René Char, 16)



La ruta pels senders
Els senders, els clivells que allarguen invisiblement la ruta, són l' únic camí nostre, per a nosaltres que parlem per viure, que dormim, sense entabornar-nos, sobre el costat.
La parole en archipel

diumenge, 9 de novembre del 2008

Córrer l'andola (fomentar la lectura en la societat del coneixement)



Ahir vam assistir a la segona sessió del curs Fomentar la lectura en la societat del coneixement que es desenvolupa a Alzira organitzat per la Fundació Bromera.
A partir de la web de la fundació, Rosa Mengual ens va fer un ràpid però ben interessant passeig per diferents recursos digitals per al foment lector que podem trobar a la xarxa. A continuació, Joan Carles Girbés va aprofitar la presentació del seu bloc, Tirant a cap, per fixar amb unes ràpides pinzellades un marc introductori al fenomen dels blocs personals, tot i donant-hi a conèixer un llistat representatiu de blocs literaris valencians actuals.
Després de la pausa per esmorzar, Josep Ll. Ruiz i Sergi Mestre, del grup Novadors, desenvoluparen durant dues hores llargues un taller molt dinàmic en el qual l’alumnat participant va poder crear el seu propi bloc, a la vegada que accedia als coneixements bàsics per al seu desenvolupament. El matí va passar molt ràpid i les activitats em van semblar interessants. Encara que moltes de les coses treballades ja eren conegudes per mi, en vaig treure profit de la metodologia emprada i vaig poder conèixer materials interessants. La propera sessió se centrarà en dues qüestions prou desconegudes per a mi: l’aprofitament de les tecnologies digitals per al foment de la lectura entre els joves seguit d’un taller de creació de wikis, una eina que, de ja fa temps ja intueixo, tot i conèixer-la encara d’una manera molt deficient, que pot resultar particularment potent a l’hora de desenvolupar processos d’ensenyament-aprenentatge.
D’un temps ençà em temptava obrir un nou tema en aquest bloc, escriure alguns posts centrats - a partir de la meva experiència personal i autodidacta - en l’àmbit de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Aquest curs ha suposat l’impuls decisiu per provar d’encetar-lo. I he pensat començar recordant les fites essencials en la meva implicació en l’ús d’aquestes tecnologies (eines i programes informàtics, correu-e, navegació, creació d’espais comunicatius propis com webs o blocs, canals personals de contingut audio-visual, àmbits de gestió i de publicació de documents, forums o comunitats virtuals...).
A la base d’aquesta progressiva afecció hi ha, és clar, la tasca escriptora. En aquest sentit, situaria el període de canvi de segle (els anys 2000 i 2001) com un moment decisiu en el meu accés al “món d’internet”, amb la meva participació incipient com a articulista d’opinió en la fase inicial de l’edició comarcal de Vilaweb-Dénia o l’engegament, juntament amb l’amic Tomàs Llopis, d’una web rudimentària on, durant un temps hi penjàrem els articles satírics que signaven conjuntament en la premsa comarcal amb el pseudònim de “la Fam & les Ganes de Menjar”.
Però segurament ha estat més important encara el meu propòsit, ben primerenc, d’anar integrant aquests potents recursos tecnològics, que hom sembla haver convingut en anomenar noves tecnologies de l’aprenentatge i la comunicació (TAC), en la tasca educativa. Un interés que arriba al seu punt d’inflexió qualitatiu el curs 2003-2004, a l’IES d’Ondara, amb les primeres provatures d’anar confeccionant una pàgina web d’ensenyament-aprenentatge de llengua i literatura, Calaix de llengua, que ha continuat en els cursos posteriors, ja a l’IES de Teulada, obrint-se, amb major o menor fortuna, al conjunt del departament de valencià. Aquesta tasca d’incorporació de les TAC a l’activitat docent va cobrar una intensitat significativa el curs 2006-2007, amb l’inici d’Imaginari, un bloc educatiu pensat com a eina bàsica de desenvolupament de l’assignatura optativa de Valencià: Llengua i Imatge que va guanyar el segon premi del concurs Futura d’edublogs de la Universitat de València.
Aquesta iniciativa va demostrar un gran rendiment i ha tingut continuïtat fina al present curs en què m’he proposat d’ampliar-la a d’altres assignatures, especialment l’àmbit lingüístic i social del PDC.

divendres, 7 de novembre del 2008

Del jazz


Del jazz he aprés tres lliçons que després he aplicat als meus llibres: ritme, harmonia i improvització.


Haruki Murakami

dimecres, 5 de novembre del 2008

Córrer l'andola (Se'n va l'estiu, torna el bon cinema)



És un conhort que, amb l’acabament de l’estiu, torni el bon cinema.

Així, durant el més d’octubre ja hem pogut comptar amb la represa de les diverses programacions de cinema de qualitat què, malgrat la precarietat que ja hem comentat en altres ocasions, es desenvolupen a la Marina Alta: Les sessions que, a Benissa, duu endavant el col·lectiu “La finestra indiscreta”, el “Pego Film Festival” i les diferents propostes dels cine clubs “Pessic” de Dénia o “El seté segell” i “La nit de la Iguana” de Xàbia. (continuadors, en certa manera, d’aquelles iniciatives modèliques que ompliren la comarca de bon cinema durant la transició política, el cine-club “Berlanga” de Gata i el Cine-club “Segle XX” de Pego).

Els nostres condicionaments de temps disponible fan que acudim, sobretot, a veure les projeccions del “El setè segell”, al cinema “Jayan” de Xàbia. Els tres primers caps de setmana hi hem pogut veure tres magnifiques pel·lícules europees – Caos calmo (Italia), Deux jours a tuer (França) i Una palabra tuya (Espanya) curiosament enllaçades pel mateix tema central de la mort o, millor encara, l’impacte que aquesta té sobre els que seguim vivint, com un forat negre, inabastable i incomprensible, que pot remuntar-se cap al passat o engolir-se el futur.

A Pilar i a mi ens agrada escriure, només tornem a casa, sobre el mateix paperet explicatiu de la pel·lícula que hem agafat a l’entrada del cinema, unes brevíssimes frases valoratives, que intenten defugir tota reflexió per plasmar només la primera impressió que ens ha produït la pel·lícula. Heus-les aquí:

Caos calmo
Pilar: “Deliciosa manera de narrar”
Carles: “Una mica màgica, entendridora”

Deux jours a tuer
Pilar:”L’hagués volguda més francesa”
Carles: “Trepidant, sorprenent”

Una palabra tuya
Pilar: “Tristíssima de principi a fi, tot i tenir un suposat ‘final feliç’”
Carles: “Un realisme, o hiperrealisme, cruel... I aquests mons conviuen amb els nostres!”

La quarta pel·lícula d'octubre ha estatVicky, Cristina, Barcelona. Finalment, la vam poder veure ahir i aquestes són les nostres apressades impressions:

Pilar: "Una gran pel·lícula: un bon guió, una bona direcció, una bonissima interpretació... Llàstima que hàgem d'acceptar que també W. Allen cau en els tòpics més suats de l'espanyolitat. Ah!, i la música"

Carles: "Ha valgut la pena esperar-nos i poder veure-la en versió original. Tot i que em confirma la impressió que es gairebé impossible veure una pel·lícula emmarcada en un lloc conegut i estimat i quedar-ne plenament satisfet (per sort això no passa amb la resta dels mortals, que la miren sense "parti pris"), hem pogut gaudir - sobretot quan la història deixa de ser sobretot contadai s'embranca - de les petjades de geni del director i de la mestria interpretativa de les actrius Rebecca i Scarlett" .

dissabte, 1 de novembre del 2008

Córrer l'andola (Ràbia per Asha)


Ara fa una hora, l'amic Josep Manel de Filant prim ha publicat un post molt emotiu sobre l'execrable assassinat d'Asha Ibrahim Dhuhulow, una jove lapidada a Somàlia. Jo també havia llegit, igualment esborronat, la notícia i no m´he pogut resistir a fer-li un comentari que també hem sent obligat a publicar aquí:
Jo també, amic Josep Manel, he sentit el mateix quan ho he llegit. Ja fa temps que el tema de com conjugar el respecte a la diversitat amb els drets humans i les llibertats surgides de la Il·lustració em té preocupat, sobretot perquè sovint la nostra societat cau en una mirada de superioritat hipòcrita.
Avui mateix he llegit, al Babelia, un article d’Antonio Muñoz Molina a propòsit de Todorov, on parafrasejant el seu darrer llibre “La por als bàrbars” hi aporta unes idees que coincideixen amb el posionament que ha anat quallant en mi, i diu així: “Civilización es igualdad ante la ley y respeto a las diferencias de los otros. Barbarie es desigualdad, injusticia y tirania. El derecho a la diferencia no equivale a disculpa para la opresión. El espíritu de la Ilustración no niega la diferencia en nombre de la universalidad: tan solo distingue aquellos valores supremos que nos hacen libres e iguales, y que son tan frágiles que han de ser permanentemente defendidos. Bárbaro no es quien profesa otra religión o habla otra lengua o es más ignorante o no domina la tecnología. Bárbaro es quien niega a otro la plena condición humana. Y cometiendo actos bárbaros no se defiende la civilización contra la barbarie: se capitula ante ella haciéndola legítima. Barbarie es el ataque del once de septiembre y Abu Ghraib y Guantano. Hay muchas formas de cultura, pero sólo una de civilización: aquella que no consiente que se ejerza abuso sobre nadie.”
Per acomplir aquest objectiu encara val la pena de treballar-hi.