diumenge, 30 de març de 2008

Posta de sol a Cádiz


Acabem d'arribar d'un viatge per Andalusia, pot ser en faré algun comentari més endavant però, per començar, aquí teniu una imatge captada en un capvespre ben bonic.

dissabte, 22 de març de 2008

Córrer l'andola (sopar al Caramull)

(panoràmica de la vall de Xaló)

El dijous vam tenir l’encert d’anar a sopar al Caramull, a Xaló. Ja feia prou de temps que no hi tornàvem, encara que sempre n’hem sortit plenament satisfets.
Xaló és un dels meus pobles preferits, per la seva vall tan representativa de la bellesa de la Marina i pel saber fer artesà dels seus habitadors: la fonda tradició vitivinícola, ara en procés de renovació, o la qualitat dels seus embotits – exemple ben viu de la mallorquinitat de la nostra comarca- o la seva rebosteria...
La cuina del Caramull arrenca d’aquella gastronomia popular que s’adiu tant amb el seu poble però s’empelta decididament de la modernitat i la innovació gastronòmica que ha arrelat fondament en la comarca des de fa ja dècades – a partir del mític Girasol - fins esdevenir la zona capdavantera de tot el País Valencià.
Aquesta vegada l’àpat, tot i que relativament lleuger, va resultar extraordinari i, com sempre, d'un preu molt de trellat. Per deixar-ne acomplida constància només cal descriure’l sintèticament: En primer lloc ens serviren una amanida on el verd es barrejava harmoniosament amb gallonets de taronja sanguina - ara naturals, ara elaborats amb una gelatina de la mateixa taronja – i amb bocins de formatge fresc de cabra, tot ben adobat amb un oli sorprenent, elaborat per un llaurador del mateix poble amb olives de classe blanqueta i picual. Deprés ja en serviren una successió ben ritmada de plats on, al costat de propostes tan popular com el polp amb penques, en vam tastar d’altres on, acompanyats de reduccions i salses intrigants, el perelló maridava amb el pernil, la botifarra amb la pera o el figatell amb el cabell d’àngel... La postra, una ració de brull amb melmelada de tomaca i meló que vam empassar-nos escatimant-la tant quan vam poder per allargar-ne el plaer d’amarar-nos de tanta cremositat i de tanta frescor.
I encara, abans d’anar-nos-en, vam poder fruir d’una curta i interessant conversa a propòsit el plaer de la restauració, o sobre futurs projectes, amb la parella de dones, Inés i Xaro, que regenta el restaurant, En definitiva, una nit memorable. Una d’aquestes ocasions, tan necessàries, que et reconcilien amb el temps i amb la terra que ens han tocat per viure.

dijous, 20 de març de 2008

dimecres, 19 de març de 2008

I el Tibet ara...

(extreta del bloc A tall d'invocació)

Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici... És que no són capaços de guanyar-se la vida d'una altra manera?

Joan Fuster


Poesia (1)


Tots sentim el que és la poesia;
ens funda, però no sabem parlar-ne.
George Bataille

dilluns, 17 de març de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 2)





L'adolescent bufetejat

Els mateixos cops que el tiraven a terra el llençaven al mateix temps lluny vida endavant, cap als anys futurs on, quan sagnaria, ja no seria a causa de la iniquitat d’un sol. Talment l’arbust que reconforta les seves arrels i prem les seues rames esbaltides contra el fust resistent, descendia de seguida a reculons en el mutisme d’aquest saber i en la seva innocència. Finalment s’escapava, s’enfugia i esdevenia soberanament venturós. Atenyia el prat i la bardissa de canyes, el taquim del qual acaronava i en percebia el sec estremiment. Semblava que allò que la terra havia produït de més noble i de més perseverant, l’havia, en compensació, adoptat.
Hi tornaria així fins al moment que, desapareguda la necessitat de rompre, s’alçaria dret i atent en mig dels homes, a la vegada més vulnerable i més fort.



(De Les matinaux)
Arbres de la Vau Clousa (la Vauclouse)

diumenge, 16 de març de 2008

Córrer l'andola (Pep i els seus ninots)

Hauria d’estar-ne ja habituat, però encara em sorprèn el fet que els esdeveniments culturals que es programen a la comarca tendeixen indefectiblement a acumular-se en els mateixos dies i hores.
El divendres passat hi havia tres actes ben interessants a Xàbia, Oliva i Pego, finalment vam acudir a la inauguració de l’exposició antològica sobre l’obra gràfica de l’amic Pep Ferrer.
El saló del Museu d’Art de Pego es trobava ple. Els assisitents eren - en la seva major part - amics, coneguts, gent del poble; de manera que l'ambient era molt distès i agradable.
Pep va fer una breu xerrada on, fent l'explicació del cartell anunciador de l'acte va posar de relleu el significat de l'exposició, que no era altre que les motivacions que l'impulsen al conreu, tan continuat com divers, de la creació gràfica, així com els trets més identificadors de la seva manera d'acarar-la
Crec que tots els present ja en sabiem prou de tot això,del que va dir i del que es va callar: el lligam amb els seus alumnes, amb el moviment de renovació pedagògica que, de fa tant de temps ja, l'ha lligat al col·lectiu de mestres de la Marina i la Safor, el seu compromís permanent amb l'entramat cívic i cultural del poble i de la comarca, el seu interès per la il·lustració de textos literaris o la seua afecció musical... Tot això, d'aquest tarannà tan extremadament lúdic com humil que el duu a autodefinir-se com a ninotaire.
Després l gent va anar fent alguna picadeta i recorrent els petits i animats rogles que s'anaven formant, mentre fruíem d'una exposició realment interessant, no només per l'encert a l'hora de presentar l'extraordinària versatilitat de l'obra ferreriana, sinó també per la plenitud amb què reflecteix la seua personalitat: per la frescor i la originalitat amb que aborda la quotidianeïtat, per l'extraòrdinària sagacitat a l'hora de detectar i denunciar les misèries individuals i socials, de treure a la llum la vessant còmica de la vida... I, sobretot, per veure com ho amara tot la seva bonhomia, pel gavadal de la seva tendresa.









dimecres, 12 de març de 2008

Poefesta - 2008, a Oliva


LA POESIA ES VESTEIX DE FESTA

Un any més, la poesia surt al carrers de la ciutat per celebrar el Festival de Poesia d’Oliva. Una festa literària que, des de la seua primera edició (i ja en van quatre) ha reunit els poetes més importants de la nostra literatura. Enguany, l’esdeveniment es presenta com una cita cultural plenament consolidada dins les lletres catalanes al mateix temps que obrim fronteres cap a altres literatures. I és que no només gaudirem de la presència dels millors poetes de la nostra llengua, sinó que ens acompanyaran veus importants de la literatura castellana, gallega i italiana. De Barcelona a Màlaga i d’A Coruña a Roma, els poetes convidats ens oferiran un espectacle inoblidable on la paraula serà la protagonista amb l’acompanyament musical d’una veu i una presència de luxe: la cantant Marina Rossell.
Aquest any, enmig d’aquesta festa de la paraula, també presentem un programa amb diferents activitats literàries a la ciutat: estrenem l’entrada de la poesia als instituts, que omplirà les aules de versos amb activitats poètiques destinades als més joves.
Un programa, doncs, amb un format i un contingut extraordinari que de segur que, com cada any a l’entrada de la primavera, vestirà la poesia de festa al tornar al Teatre Olímpia de la ciutat i consolidar-se, un any més, com un dels actes culturals de més nivell celebrat a la nostra terra.

dimarts, 11 de març de 2008

La puresa de l'hivern (versió d'un poema d'Antonella La Monica)

Antonella La Monica ( Santa Caterina Villarmosa, Sicília, 1952)

GEBRE

Lleugeres teranyines de gel.
Transparències de seda
recamen l’aire:
és el lent respir
de la terra alenant,
terra que viu.

Les fulles extenuades
de la glaçada roent
esperen
els tebis dits del sol
en un alba de desembre.

Pell de lluna

(Per aquesta traducció ens hem basat en l'original, i amb la referència de la traducció castellana de Carlos Vitale, publicada a la secció Porta d'Italia de Idígoras)

divendres, 7 de març de 2008

dimecres, 5 de març de 2008

Àfrica, dona (versió d'un poema de Tanella Boni)

Tanella Boni (Abidjan, Costa d’Ivori, 1954)


Cordes de dones


Però tu ets encara allà
la memòria esmicolada
damunt d'aquesta terra polsosa
i murmures
hi ha misèries pertot
tu passaves per allà
un d’aquests dies
tu pensaves
immòbil
com el Poder
hi ha misèries pertot
aleshores les misèries t’han respost
totes a cor
com mans obertes
sí certament
hi ha dones pertot
com núvols
en l’aire del Temps
Grans de sorra

dilluns, 3 de març de 2008

Je me souviens... (de l'esparter del pontet)

De l'obrador de l'esparter,
part d'enllà del pontet,
i de la saviesa tan calma
que trenava amb les mans
i escampava amb la veu.

diumenge, 2 de març de 2008

A propòsit de La llengua nòmada, de Norman Manea






El primer que va fixar la meva atenció sobre aquest llibre va ser el seu segell editorial, la col·lecció “lectures centrals” d’Arcàdia, perquè ja n’havia llegit algunes publicacions anteriors – Les fronteres del diàleg, de Claudio Magris, Els reptes de l'educació en la modernitat líquida, de Zygmunt Bauman i Marques, de Bernardo Atxaga – amb plena satisfacció. Es tracta d’un conjunt de volums breus - gairebé d’uns opuscles que amb prou feines si sobrepassen la cinquantena de planes - destinats a fer conèixer materials de tipus bàsicament divulgatiu; tot i això, em sembla un projecte editorial ben interessant, tant a nivell formal, per la seva factura senzilla i elegant a l’hora, com pel que fa al contingut, atesa la rigorosa selecció de temes i d’autors.
Després ja em van atraure el títol i l’autor. Em trobava davant d’un escriptor romanès d’origen jueu que, tot i la seva condició errant, proclamava el seu lligam indissoluble amb la pròpia llengua. I això em va afuar el desig de conèixer alguna cosa més sobre aquella cultura llatina aïllada entre terres eslaves, així com endinsar-me en les peripècies i les reflexions sobre identitat i pertinença d’un ésser humà obligat a desarrelaments successius, situat en la cruïlla de diverses identitats, sovint enfrontades.
El text ens mostra, a la manera de pinzellades impressionistes, la trajectòria vital de l’autor que va nàixer l’any 1936 a la regió romanesa de Bucovina i resideix actualment a Nova York. Entremig, assistim a un seguit de d’exilis: als cinc anys la deportació al camp de concentració de Transdnièster, amb l’alliberament per l’exercit roig i el retorn a la terra nadiva un llarg i progressiu exili interior front a l’asfíxia d’una societat totalitària, i amb l’elecció, el 1986, l’exili exterior - primer a Alemanya i després als EE.UU. - l’adopció progressiva de la condició d’apàtrida.
Paral·lelament a aquest progressiu estranyament territorial, s’aferma l’adhesió del notre l’escriptor al romanès, la llengua primigènia, esdevindrà el seu eix identitari. Això constitueix un fet particularment interessant si tenim en compte que la seva condició de jueu i la seva formació cosmopolita haurien pogut espitjar-lo més fàcilment cap al refugi israelià de la terra promesa i la decantació envers el jiddisch o l’hebreu, llengües que també coneixia perfectament - com és el cas de l’escriptor i paisà Dan Pagis o, d’altra banda, cap a l’adopció de la llengua de l’exili, com passa amb E. Ciuran o Paul Celan.
Marea coneix tots aquests casos de canvi lingüístic, i en parla en aquesta obra posant-hi fonamentalment, d’una banda, el trauma que aquell abandonament suposava i, de l’altra, la significació central que té la llengua, qualsevol que siga l’elegida com a pròpia, a l’hora de conformar la identitat: “Per a l’escriptor, un exiliat per excel·lència, la llengua és la seva placenta ... La llengua representa la nacionalitat veritable de l’escriptor, el seu sentit de pertinença; la llengua n’és la casa i la pàtria”. D’aquí el drama de l’escriptor exiliat – “l’honor de ser un apàtrida anava acompanyat de la maledicció d’esdevenir mut com a escriptor” – s’imposa com a tema central de la segona meitat del llibre: D’una banda, la llengua pròpia com a “primer i últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de supervivència” Però, d’altra banda, veure’s abocat a ser “un escriptor en traducció que escriu, a l’exili, en la seva llengua materna”.
Una dicotomia existencial on, paral·lelament a “la por a la traducció” - la incertesa i l’estranyament que suposa haver de publicar la teva creació a través del seu transvassament a una altra llengua – amb la temptació, fins i tot, de simplificar el teu discurs per adaptar-lo al reduccionisme de la traducció, d’escriure per al traductor -, hi trobem un nou impuls fecundador en el qual “la llengua ‘vella’ ara és només teva, és la màgia al servei de la qual has estat en la vida abans de la mort de l’exili i en el renaixement a través de l’exili”; la llengua pròpia esdevé el vehicle essencial d’un procés d’essencialització en el qual “la llengua exiliada deixa de ser tan sols la llengua del passat transportat al territori codificat del present, i esdevé, a poc a poc, la llengua d’un estranyament íntim, inevitable”
Fins que “la peregrinació, la condició de refugiat, de nòmada, d’expulsat, sembla ara una condició privilegiada, perquè es concentra en l’essencial. És un aprenentatge de l’exili que és la vida mateixa, un aprenentatge de l’estranyament, en preparació de l’exili darrer”.

dissabte, 1 de març de 2008