divendres, 31 d’octubre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 15)

Un ocell...
Un ocell canta sobre un fil
Aquesta vida senzilla, a flor de terra.
El nostre infern se'n complau
Després el vent comença a sofrir
I les estrelles se n'adonen.
Oh folles, de resseguir
Tanta fatalitat profunda!
Fureur et mystère

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Je me souviens... (del plat d'arròs caldós)


De la traça amb què m'encoentava
l'arròs caldós amb bajoquetes i caragols,
deixatant minuciosament amb un ganivet
el ditet torrat sobre la vora del plat.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 14)


Bell edifici
i els pressentiments


Escolto anar per dintre les meves cames
La mar morta, ones per damunt del cap.

Infant l’escullera-passeig salvatge,
Home la il·lusió imitada.

Dos ulls per dintre els boscos
Cerquen plorant el cap habitable.
Le marteau sans maître

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Homenatge a Josep Piera

LA DROVA
Aquella vella vall que ara veig verda,
daurada lluna de meló d'estiu,
és més que un llogaret entre muntanyes,
molt més que la infantesa al finestral,
molt més que un paradís ple de pinades.
Aquella vella vall feta de somnis,
amagatall d'amors i de paraules,
la dels mil i un perfums i les fonts fresques,
la dels hiverns de llàgrimes de gel,
la de les veus que juguen i el silenci;
aquesta vella vall que vull per senpre verda.
Aquesta que rebrota riallera
després de les tempestes i la pluja;
aquesta que faig meua cada dia,
aquesta que duc viva a la memòria,
no la toqueu, si us plau, no la toqueu.
No la toqueu, si no és per a estimar-la.
Josep Piera ( En el nom de la mar)

dissabte, 18 d’octubre de 2008

El viatjar infinit


En moure's endavant i endarrere per l'espai, sense seguir recorreguts obligats i confiant en la disgressió més que en la línia recta, el viatger per uns breus moments atura el temps, el manté una mica en suspens com el malabarista que llança molts bastonets i els deixa uns instants a l'aire encara que sap que, tard o d'hora, li cauran tots al cap.

Claudio Magris

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Córrer l'andola (Pont per la Llombardia 1: El llac de Garda)

Llac de Garda


Aquest pont hem fent un curt viatge per la Llombardia: Bèrgam, el Garda i Milà, fonamentalment. Heus-ne aquí un primer llirament fotogràfica amb algunes instantànies captades al màgnífic llac de Garda.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Córrer l'andola (bellesa negra)

cossos negres

El diumenge de matí, com fem sovint, vam desdejunar a l'Snekeen - una cafeteria ben graciosa que, a més, tenim a prop de casa - i després vam anar a comprar la premsa. M'agrada l'exercici dominical de deixar que el temps s'esllavissi i ens acondueixi suaument a esgotar el parèntesi festiu i a acarar l'inevitable inici d'una nova setmana. Dins aquest ritual hi juga el seu paper la lectura desmaiada dels suplements dominicals.
Avui el suplement de El País duia un extra dedicat a la moda. La meva afecció per la creació audiovisual, i per la fotografia especialment - incrementada pel fet que duc ja tres cursos impartint l'assignatura de Llengua i imatge a l'institut - m'espitja a fullejar aquest tipus de magazines, tot i que he de confessar que sempre hi sento un punt de reticència a l'hora de fer-ho per la tendència abassagadorament dominant en aquestes publicacions a convertir-se en una mena d'escaparates de luxe i frivolitat. Això però, darrerament hi he trobat alguns articles que valien la pena, aquesta vegada ha estat la "historia de una discriminación" sobre la secular segregació de la bellesa negra en el món de la moda, allò que m'ha fet el pes.

L'article se'n feia ressò de la polèmica que ha esclatat recentment sobre l'escassa presència de les dones negres entre les top models més cotitzades. Tot i l'existència d'un bon grapat de models de color espectaculars - de les quals l'article no deixa de fer-se'n ressò - la cosa sembla ser certa, fins al punt que hom pot plantejar com a vigents encara les paraules de Tyra Banks quan deia que "el negoci de la moda és l'únic que es permet ser obertament racista", o preguntar-se, com ho ha fet la britànica Jourdan Dunn amb motiu de la London Fashion WeeK, amb una perplexitat carregada de denúncia, "perquè les passarel·les són blanques si Londres no ho és?"

L'escrit fa un repàs sintètic dels avatars de les negres en el món de la moda, amb incursions també a camps artístics contigus com del cinema o l'espectacle: Josephine Baker, Hattie McDaniel..., per centrar-se en Donyale Luna, la primera model afro en sortir a la portada de Vogue, el maig de 1966. Aquest fet va marcar un punt de no retorn en el camí per trencar la invisibilitat de les noies de color en el món artístic en general, de la bellesa i de la fama. Una lluita que hom no pot deslligar de la més global contra la discriminació racial exercida des dels tradicionals "canons occidentals" emanats de les metropolis, imperials: blancs, cristians, eurocentristes.

Encapçalava el reportatge una imatge molt suggent de Josephine Baker, a la qual acompanyaven d'altres fotografies representatives de la bellesa de les dones de color. Tot plegat, em va obrir la gana de remenar pels meus arxius fotogràfics, recollir una mostra - encara que fos molt reduïda - del tan potent com torbador sex-appeal dels cossos negres i publicar-lo al bloc.

Perquè, tot i les condicions socio-econòmiques que han lligat la negritud a una llarga història d'esclavatge i dominació, devaluant i degradant irremeiablement els seus trets i els seus valors, el que hi ha -segurament - en el més profund d'aquesta irracional repulsió de l'"asèptic i civilitzat blanc" envers el "tosc i salvatge negre", és la inquietant percepció de l'existència d'una soterrada, inconfessable atracció.

Una "baixa atracció", és clar. Perquè les i els negres, com a un altre nivell també passa amb les dones, ens fan present la vinculació directa de l'home amb la natura, l'animalitat de la qual hom s'ha esforçat per deslliurar-se'n. Però malgrat aquest intent reduccionista, encara se'ns presenten impregnats d'una sacralitat panteísta, amb una exhultació sensorial i amb un poder de seducció que aixeca pors incontrolables i passions inconfessables. Un esclat o catarsi de carns insultantment esponeroses, de perfils flexibles i de rodoneses voluptuoses, de sexualitat ambígua i polimorfa, de trànsits rituals i d'olors primigènies...

Però aquesta convulsió és també una oportunitat, perquè és també la prova que al profund de tots nosaltres encara hi ha el negre pinyol originari de la vida, un foc que podem revifar de la mateixa manera que els negres ens enceguen amb l'extremada puresa del blanc que brolla de les seves dents ferotges i de la seva llet nutritiva o seminal.

De nou, el cadàver exquisit


Els participants a l'última tongada de les Històries veïnals hem deixat ja enllestit el cadàver exquisit (2. Ascendent) .
Assaboriu-lo, si us plau!

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Comuna presència (versions de René Char, 13)


Bevedora


¿Per què deslliurar encara els mots del propi avenir ara que tota paraula que s’enlaira és boca de coet avalotador, que el cor d’allò que respira és una esllavissada de pudentor?
A fi que t’aclames en un buf: “D’on veniu, bevedora, germana d’ungles cremades? I qui acontenteu? Mai no fores a jaç entre les teves espigues. La meva falç ho jura. No us denunciaré. Jo us precedeixo”.
Le nu perdu

dijous, 2 d’octubre de 2008

Flor del safrà


Flor del safrà
sorgida de la roca
esquitx de sal
.
.
sospir on sobreviu
un record que es presagi