El dia de nadal em va arribar un e-mail de l'amic Josep Manel, on em feia saber l'angoixosa situació en què es trobava Saó El Consell havia decidit rescindir totes les subscripcions que hi tenia concertades (escoles, instituts, biblioteiques públiques...) abocant-la d'aquesta manera, si no reaccionava la gent més conscient del nostre poble, a la desaparició després de 33 anys d'existència ininterrompuda.
És curiós el fet que la crida desesperada per salvar aquesta publicació - pel que jo sé la revista degana de les revistes, en català al País Valencià -, inspirada en el cristianisme progressista i d'alliberament, m'arribés just el dia que es commemora el naixement de Jesús, i que l'amenaça de mort es fes just als trenta-tres anys (els anys de Crist, ja ho sabeu).
Jo, que no sóc creient i, a més a més, estic cada vegada més persuadit que cal ser bel·ligerant amb les religions institucionalitzades (tant les cristianes com la musulmana o la jueva) perquè estic convençut que juguen un paper nefast en l'alliberament personal i en l'avenç social; he valorat sempre l'acció i el testimoni de tantes persones concretes que, des de la seva fe personal, són un exemple de compromís amb els oprimits i de testimoni insubornable de la injustícia . I Saó n'és un exemple rellevant de tot això a casa nostra.
Vaig decidir de subscriure'm i ahir vaig rebre'n, amb una il·lusió que em va recordar els temps de la transició, quan la nostra llengua escrita només ens podia arribar per correu (aquell mític Gorg, i l'Oriflama, el Serra d'Or...). Quin escarni que, després de 25 anys de "Llei d'Ús i Ensenyament", la nostra encara siga una cultura de militància i de peatge, com passava amb la dictadura franquista... -li he dit a Pilar. I Ella m'ha contestat: "Si, però aleshores aquells que manaven el nostre genocidi s'imposaven per la força i aquests d'ara manen perquè els ha votat la majoria del nostre poble.
Tenim un passat de resistència, tenim un present de vergonya col·lectiva... Ens quedarà encara un futur d'esperança? En tot cas, la nostra lluita, com la de Saó, és l'únic camí per sentir-nos dignes de la ventura de viure. Per això vull cloure aquest pensament amb la cançó de grup marinenc La gossa sorda que ens anima a seguir fent saó.
3 comentaris:
és trist veure revistes amb tanta tradició ofegades per les insittucions que, en teoria, haurien de defensar la cultura
La Pilar l'encerta de ple, i això és el més decebedor...
I jo t'agraïsc el gest (molt tard, ho sé). Ens veurem a la xocolatada?
Publica un comentari a l'entrada