Fa una dies, en acabar de llegir After Dark, d’Haruki Murakami, la Pilar em va preguntar que m’havia semblat i, quan vaig intentar contestar-li, em vaig adonar de seguida que la qüestió era una mica complexa, que no es tractava de valorar una novel·la més o menys convencional.
La primera qüestió que s’imposa a l´hora de fer-ne un acostament valoratiu és el discurs que s'hi empra: Com a bastiment formal d’aquesta seva darrera novel·la traduïda al català, Haruki Murakami ha elegit el model del guió literari cinematogràfic (que té com a elements bàsics l’encadenament temporal d'unes seqüències que ens mostren de manera sinòptica el desenvolupament de l’acció a través de la descripció de l’espai, l’actuació dels personatges ( amb especial atenció als diàlegs ) i la descripció de l’espai (amb especial atenció al punt de vista de la càmera) i de l’ambient (especialment els sons, la música).
L’influx de les tècniques cinematogràfiques en la novel·la contemporània és un fet ja molt ressenyat a hores d’ara però, en aquest cas, la translació del model fílmic a la tècnica narrativa literària ha estat – o almenys, a partir dels meva experiència lectora, m’ho ha semblat – un empelt particularment intens, que ha prenyat la recepció d’una certa perplexitat, en el sentit de parar-nos una història particularment despullada, d’una immediatesa actorial i vivencial que l’acosta al teatre i que em va recordar aquell fèrtil mestissatge entre cinematografia i teatre que va suposar Dogville. Aquest tret presencial de la història, implementat per un inici i un final oberts que deixen surant un tranche de vie, fan que la lectura t’enganxi i adquireixi un ritme trepidant i, d’altra banda, que el seu desenvolupament et semble en certa manera fragmentari, reductiu però a la vegada enigmàtic, suggeridor.
Un altre element que hi cal destacar - ben característic, així mateix, del conjunt de l’univers murakamià - és la literaturització d’un Japó plenament immers en la mundialització tardocapitalista, una societat globalitzada de la qual serien autèntics paradigmes els espais on es desenvolupa aquesta història: pubs nocturns, love hotels, oficines buïdes, pantalles de televisió o d’ordinadors, convenience stores..., indrets que encara ressalten més el seu caire anònim amb la conjunció temporal de la nit, del món after hours. Uns no espais que m’han recordat, per exemple, les localitzacions descontextualitzades d’Isabel Coixet, una directora cinematogràfica que, no de bades, ens ha mostrat recentment la seva fascinació per Murakami i pel Japó modern. Tot i això, també aquesta vegada el relat va impregnant-se d’un rerafons misteriós, inquietant on - com ja he dit en altres ocasions – no deixen mai de bategar ressonàncies orientals com la subtil i permeable membrana que separa realitat i fantasia i que tan bé descriu en Takahashi, el jove protagonista de la novel·la: “.Vaig entendre que la paret que separava els dos mons no existia: I que en cas que existís, era una cosa fràgil, feta de paper de fumar. També em vaig adonar que, a la mínima que t’hi abocaves, podies caure a l’altra banda. Que potser aquella “altra banda” ja s’havia ficat dins nostre sense que ens n’haguéssim adonat...” Potser aquí, en aquesta mena de parany omnipresent i inapresensible rau el cor de la narrativa d’Haruki Murakami.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada