dilluns, 31 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 6: estampes de Porto



Estampes a l’atzar com qui atrapa amb la càmera bàtecs de papallones:

Cel·les que encara s’endevinen llòbregues, però s’obren al prodigi de la fotografia.
L’encaix de capses de llum i de colors, amarades de música.
Un recer de blancor i de silenci per encabir un escampall d’art ràbiosament contemporani (el joc subtil i efímer de les instal·lacions o el món de dones transbalsades de Paula Rego...) que vessa i s’emmiralla en l’harmonia ajardinada que l’envolta.
La munió atordidora del mercat del Bolhao, tan grandiós com decadent, anar recorrent cada nivell, saturant els sentits d’olors, colors..., i d’imatges tan sorprenents com la d’una carnissera volcada aplicadament a rentar budells a frec dels transeünts.
La singular Igreja dos Clérigos amb la torre insolent i la nau ovalada.
Dinar sense pressa a la deliciosa terrassa del Polhao, antic catau d’universitaris i de conspiradors contra la dictadura.
L’elegància modernista del café Majèstic i el seu sofisticat servei de te, de l’encisadora llibreria Lello...
L’esplanada de la Praça dos Aliados coberta amb una instal·lació de maniquins acolorits, com si fos un tauler d’escacs.
L’amor encabritant-se a l’estació de Sao Bento o esgrafiant-se cripticament a la paret.
Criatures banyant-se a la font i eixugant-se al sol després, sobre el pedrís.
I carrers i carrers…, i tossals i tossals, I el riu poderós, i els ponts imponents... I la riba de Vila Nova de Gaia comtemplada des del costat de Porto, amb un got de vi a la ma. I la riba de Porto contemplada des del costat de Vila Nova de Gaia, amb un altre got de vi a la mà...

dimecres, 26 d’agost de 2009

Presentació de "El desordre de les dames"


El proper 3 de setembre es presenta a Dénia la darrera novel·la de Pepa Guardiola, El desordre de les dames, amb la qual va guanyar el Premi Enric Valor.Una bona oportunitat per fruir de la literatura i per manifestar la nostra tendresa amb l'escriptora i l'amiga.

dimarts, 25 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 5: Com mirar Porto?




   Ja feia temps que desitjava visitar Porto, era un interés latent però clarament instal·lat en el meu horitzó d'expectatives. Finalment això ha pogut ser i he de dir que el resultat ha estat molt satisfactori.
   La meva imatge de Porto s'associava a aquell pol que confronta dues ciutats, l'una assentada sobre la capitalitat de l'estat, privilegiada des del poder... (Madrid, Roma...) i l'altra sostinguda sobre una potent societat civil, amb un pols econòmico-social dinàmic... (Barcelona, Milà...). Això però, en anar coneixent-la no parava de veure-hi paral·lelismes amb la nostra València: una àrea metropolitana d'una dimensió molt semblant ( al voltant del milió i mig d'habitants), un metro nou i encara relativament incomplet, una estació de ferrocarril, Sao Bento, que em remetia clarament a la nostra del nord  -sobretot per aquell vestíbul de parets cobertes de grans mosaics fets amb manisetes-, l'espectacular ajuntament neogòtic i la plaça que presideix, una torre dos clérigos que em recordava, sense saber perquè, la nostra de Santa Caterina, la clara dominància del barroc...
   Tanmateix, el seu pols vital vital em remetia a la València de Vicent Andrés Estellés, ara ja soterrada sota l'ensulsida provocada per la grandiloqüència banal que hi ha imposat amb tant d'èxit el Partit Popular. I és que a Porto també s'hi detecta, de seguida, una tan forta com serena consciència de singularitat, d'autoestima..., coses que la situen a l'antípoda del malaltís sentiment d'inferioritat i de la bufa provinciana que enpudega els pulmons del nostre cap i casal.
   Per entreveure Porto cal explaiar-se en les magnífiques perspectives generals tant afavorides pel seu desplegament sobre un terreny ondulat, puntejat de multiples tossals-mirador que t'aboquen a bigarrats barris en pendent atropellats del desig de morir a la ribera de l'imponent Douro. Però, a més a més, cal plegar-se a les rues que la vellesa i la pobresa han anat deixant sobre la seva pell... i poder assaborir, així, la vitalitat d'una ciutat que es vesteix de rajoletes de color i que arriba a recordar-te l'èxtasi caòtic d'algunes velles ciutat mediterrànies com Palerm.
   Després, a poc a poc, entre aquest extraordinari placton popular (que hom pot veure sintetitzat, per exemple, visitant el tan bigarrat com decadent mercat del Bolhao) hi van surant les mostres més evidents de la seva potència econòmica o cultural amb els cellers de vi, les magnífiques cafeteries, la Casa da Música de Koolhaas o el màgnific complex museístic de Serralbes.
De tot això, ja en parlarem.

dissabte, 22 d’agost de 2009

Je me souviens... (dels cabussons afamats)


De quan féiem cabussades
en l'aigua fresca d'una safa
fins arribar-hi al fons,
per entomar amb els ulls clucs,
i empassar-nos a bocades,
un bon grapat de móres

dimecres, 19 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 4: Porto, La llibreria Lello i Eugénio de Andrade



En entrar a la llibreria Lello el primer que vaig pensar és si no havia estat una desgràcia que aquell indret hagués estat la inspiració d'un del llocs més emblemàtics del Harry Potter. Certament es trobava plena, però de seguida te n'adonaves que hi havia massa admiradors del conegut best seller més interessats per endur-se'n una foto que per deixar-se prendre pel magnetisme de la mítica llibreria. Però de seguida ja vaig ser engolit per la seva atmosfera màgica i em vaig veure engolosit, escalant els estants imponents i fullerant-ne els llibres...
Finalment em vaig decidir per 5 poemas una antologia poètica d'Eugénio Andrade que reunia una breu, però sucosa, introducció seguida de cinc poemes en portugués, castellà, francès, italià, anglès i alemany i tancada per una bibliografia essencial.

Em va semblar recordar que tenia una o dues traduccions al català (no sabria dir si poemaris unitaris o reculls antològics) d'aquest escriptor i m'hagués agradat volar a casa per comprovar quins d'aquells poemes en formaven part. Encara ara no ho he pogut fer, però m'he decidit a fer-ne una versió del poema que encapçala la tria, intitulat "As palavras"
Les paraules

Són com un cristall
les paraules.
Algunes, un punyal,
un incendi.
Altres,
rou apenes.

Secretes venen, plenes de memòria
insegures naveguen;
vaixells o besos,
les aigües estremeixen.

Desemparades, innocents,
Lleus.
Teixides són de llum
I són la nit.
Tot i que pàl·lides
verds paradisos membren encara.

Qui les escolta? Qui
les recull, així,
cruels, desfetes,
en les seves conxes pures?

dilluns, 17 d’agost de 2009

Comuna presència (versions de René char, 31)


Fasts



L’estiu cantava damunt la seva roca preferida quan te’m vas aparèixer, l’estiu cantava enforat de nosaltres que érem silenci, simpatia, llibertat trista, mar encara més que la mar la llarga pala blava de la qual es divertia als nostres peus.


(Fureur et mystère)

diumenge, 16 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 3: Salamanca



Durant el temps que ens vam estar a Vilvestre vam utilitzar alguns dies per visitar ciutats relativament properes, una d'aquestes fou Salamanca.

La visió que produeix en arribar-hi la línia d'horitzó de la ciutat antiga des de l'altre costat del Tormes, mes o menys a l'alçada del pont romà, és certament bella per la seva harmònica combinació de monumentalitat i classicisme. Quan t'hi endinses tos això va confirmant-se. T'hi trobes immers en un conjunt arquitectònic certament monumental, bastit sobre l'eix tardogòtic i renaixentista del segle XVI castellà, amb edificis emblemàtics com la catedral, la Universitat o la casa de les conxes..., ben inserits en un entramat urbà adequat, que té com a centre la imponent plaça major.

Tanmateix, no pots evitar que hi suri quasi permanentment, encara quan s'ha superat el conservadurisme ranci amb un rec de modernitat, un regust neguitós a nacional-catolicisme i a umflament imperial espanyol: Pel que fa a la nostra experiència de visitants apressats hi posaria dues fitas rellevants de tot això, d'una banda el medalló dedicat a l'ínclit Caudillo de España que encara és manté perfectament intacte a la plaça major arrodonint la retafila d'un seguit de reis i personatges cèlebres i, de l'altra, el rètol posat sobre la façana de l'Archivo General de la Guerra Civil que proclama el nom amb que han batejat el carrer arran del retorn dels documents de la Generalitat Catalana: El expolio.

Una atmosfera feixistoide que pot arribar a semblar-te fins i tot ingènua i, enganyosament entranyable, com ens va passar en escoltar una conversa gairebé surrealista entre dues dones, just davant aquell rètol de les lamentacions:

- Oye, mira! "El expolio!", podriamos entrar a ver si queda algo...

- Que és eso del expolio?

- Si mujer lo que se llevaron los catalanes!

- ...Pero no era de ellos?

- "Txu, Txu, txu!", fent esclatar la llengua al paladar i fent aquell so tan característic de la negació més enèrgica i contundent.

Per sort, també et pots trobar a gust en d'altres indrets més recollits, populars, com el bonic mercat que hi ha ran de la plaça major, l'hort de Jacint i Melibea, alguns claustres serens, o les sales del magnífic museu d'arts decoratives que hi just ran de arxiu saquejat per les ordes almogàvers.

dissabte, 15 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 2: De la vulnerabilitat del nu


Ja coneixeu la meva afecció a la fotografia, de manera que no us estranyarà que una de les visites més plaents de la nostra estada a Porto hagi estat, precisament, la visita al Centro Português de Fotografia. A mes de demorar-nos per les diferents sales on hi havia exposicions interessantíssimes tant de fotografia i de càmeres i altres estris fotogràfics, vaig comprar un número de ersatz, la revista que edita, millor editava, la institució. Es tracta d'un exemplar dedicat de manera rellevant a la fotografia brasilera i conté un article que m'ha interessat especialment: "Da vulnerabilidade do nú", de Maria do Carmo Serén. No em resisteixo ha traduir-vos-en un fragment:


L'experiència del nu fotogràfic és l'experiència del nu que sabem de nosaltres mateixos: per fer veure la nuesa no és prou mostrar el cos sense roba. És precís tornar visible l'acte de despullament.
En mostrar el nu entre el descriptiu i l'estetic, la fotografia mostra el nu ell mateix, simple com una epifania, aparició entre un acte de vestir o desvestir, un espai de temps que és mesura per la memòria i per la participació: la fotografia renova el sagrat com a manifestació profana i en la seva relació amb el cos, la imatge conserva la seva virtut al costat del cos de carn. El fotògraf és aquí el voyeur absolut, aquell que crida la presència de l'invisible i posa en circulació codis milenaris de conéixer que només el cos sap entendre.

dimecres, 12 d’agost de 2009

L'escapada de l'estiu, 1: Les arribes del Duero / Douro



La primera setmana del viatge la vam passar recorrent les Arribes del Duero /Douro. Un parc natural d'una bellesa paisatgística i una riquesa faunística i botànica impressionant que es desplega a un costat i altre del Duero mentre fa frontera entre l'estat Espanyol i Portugal, estretament encaixonat en una gorja tan llarga com profunda.
Es tracta d'un territori agrest i marginal tant en un estat com en l'altre i que ara comença a superar recels mutus i ancestrals i enceta alguns projectes de cooperació.
Nosaltres estàrem en un poble petit i tranquil, de gent amable i clima benèfic que s'anomena Vilvestre.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Escapada d'estiu: de tornada!


Amigues i amics, no havia desaparegut de la faç de la terra. Només m'havia perdut per terres que feia temps que volia conéixer..., i on, lamentablement, ha estat impossible de poder penjar res al bloc.
Ara que ja ha finaltzat el viatge aniré contant-vos algunes coses.