diumenge, 31 de gener del 2010

A propòsit d'"Andròmines", de Rafa Gomar.




Amb Andròmines (premi de narrativa dels Octubre de 2009) Rafa Gomar ha fet un tombant en la seva trajectòria literària per estrenar-se en el camp de la novel·la. Aquest gir suposa una novetat només relativa respecte a la seva dedicació anterior als gèneres curts (relat, dietari...) ja que ens trobem, en realitat, davant un artefacte narratiu certament unitari però bastit des d’un discurs múltiple i transgènere, que enfila una diversitat de textos. És tracta, doncs, d’un fil discursiu lleu i fragmentari, descabdellat amb un llenguatge ben acordat, transparent, amb la intenció de narrar des del comú i des de la quotidianitat.

La narració és desenvolupada a partir d’un entramat argumental que intercala els capítols on se’ns mostra el pols vital (diürn, insomne, quotidià) de l’Albert, atrapat en el dolor i l’enyor per a la pèrdua de Monique, la seva parella, amb un altre conjunt de textos breus de l’escriptor protagonista, a la manera de decorats (de la ciutat) i passejos (per la vida quotidiana), que contribueixen a perfilar calidoscòpicament el personatge.

D’acord amb això el discurs bascula des d’una veu pregonament íntima i personal, talment un xiuxieig autoreferent que taral·legés el narrador mentre s’esguarda al mirall, fins a la mirada objectiva / reflexiva del reportatge, passant pel subjectivisme dels records, les notes quasidietarístiques o les cartes.

Tot això, relatat amb un estil esbiaixat, que s’activa a partir de l’impacte d’un munt d’objectes-talismà (un vell escriptori, un paraigües, uns ventalls, unes plomes estilogràfiques...) que obren finestres al record vivenciat. Un estil que combina les referències cultes (a determinades pel·licules, actors, llibres...) amb una habilitat especial per retratar comportaments quotidians (tics, automatismes...) amb l’aflorament d’una tendresa del tot exempta d’afectació i, fins i tot, amb una mena de recurs a la desintel·lectualització que assumeix sense reticències les dèries i misèries de l’home comú, elemental...

Al meu parer, amb Andròmines Rafa Gomar es va proposar de desplegar un relat tan complex en el fons com net en la superfície, per tal de fer surar el·lípticament, a través d’anècdotes, records, reflexions sobre l’escriptura, descripcions d’un vincle tan subtil com intens amb la ciutat..., l’expressió d’un dol i l’esforç de la seva superació sense oblit. Un repte per al que calia aplicar tota la mestria en les distàncies curtes que havia anat adquirint en la seva ja llarga trajectòria literària. N'ha tornat a reeixir plenament.

divendres, 22 de gener del 2010

Afinitats electives: Tina Modotti, dona amb bandera




Tina Modotti va nèixer a Itàlia i va emigrar de ben jove als EE.UU. on es va iniciar en la fotografia de la mà d'Edward Weston. Juntament amb el el fotògraf americà es va traslladar a Mèxic on es va integrar de ple en el món intel·lectual comunista i d'esquerres, al costat de personatges com Frida Kalho i Diego Rivera. Va acudir a lluitar en defensa de la República durant la guerra civil espanyola i es es va integrar al 5é Regiment amb el nom de batalla de Maria. Després va tornar a Mèxic, on va morir.
Exemple de revolucionària total, en el compromís polític i social, en em model de vida i l'activitat artística i cultural he elegit aquesta fotografia perquè, per a mi, aquesta dona caminant decididament i orgullosa amb la bandera roja reflecteix perfectament l'ideal feminista i d'alliberament i el toc de dignitat que va mantenir sempre Tina.
El seu posicionament davant la tècnica i l'art fotogràfic la podem veure ben definida en aquest conegut text:

Em considero una fotógrafa i res més: i si les meves fotografies es diferencien d'altres obres que es produeixen en aquest camp és justament perquè busco produir no precisament art, sinó fotografies honestes, sense trucs ni manipulacions, mentre que la majoria dels fotògrafs busquen tot el temps efectes artístics o la imitació d'altres mitjans d'expressió i d'això resulta un producte híbrid que no arriba a donar a l'obra produïda el caràcter més important que hauria de tenir: la qualitat fotográfica.

Avui molta gent, com jo mateix, proclama la seva admiració per la seva obra entesa com a aliatge indestriable de compromís amb la realitat i, a la vegada, amb la creació artística.

dijous, 21 de gener del 2010

El debut de Marina: Pura dinamita!



La meua xiqueta és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i el plató de TV3

dimecres, 13 de gener del 2010

Enric Valor, el mestre.



    Avui fa 10 anys de la mort del mestre. Tots els que, a més de llegir-lo, vam tenir la sort de conéixer-lo en guardarem sempre un record emocionat.
   A finals del 1985, una petita colla d'interessats per la literatura iniciàvem, a la Marina Alta, l'aventura de publicar una revista literària, L'Aiguadolç, i vam decidir de dedicar el seu dossier a la figura d'Enric Valor. Avui aquell número està totalment exhaurit, però, per sort el podem consultar digitalment, com per exemple podeu fer-ho amb la interessant entrevista que li vam fer.

diumenge, 10 de gener del 2010

A propòsit de "L'accident", d'Ismail Kadare



  
   Aquesta narració m'ha fet pensar com és de difícil arribar a conéixer amb un mínim de profunditat altres literatures. Vivim en àmbits culturals molt més tancats del que en som conscients, això si, sobrederminats per un predomini aclaparador del món cultural anglo-saxó que ja, cada vegada més d'oceà globalitzador, apenes flanquejat  per petites mars d'escriptors consagrats de l'esquifit grup d'altres gran llengües de projecció internacional que monopolitzen el canon euro-occidental, aclaparadorament dominant..
   I a la vegada que difícil,  m'ha reforçat el convenciment de com és, també, d'injusta aquesta limitació. Una constatació que ja m'ha passat amb altres escriptors, pertanyents a llengües petites, mitjanes o d'un important abast demogràfic, vehiculadores d'un solidíssim univers literari però arrambades de fet fins a ser visualitzades internacionalment a través de l'obra d'un sol  escriptor (o d'uns ben pocs, en el millor dels cassos). El cas d'Ismaïl Kadaré n'és un exemple arquetípic d'aquest model reduccionista.
   L'accident és el primer llibre que he llegit d'aquest escriptor albanès i m'ha produït una profunda impressió. El seu argument es basteix sobre un context històric de relativa actualitat - la guerra de Kosovo i les seves conseqüències -, i la seva trama es teixeix a partir d'un coctel infal·lible d'ingredients; intriga detectivesca, espionatge i amor -desplegada a partir d'un accident sofert per dos amants clandestins, que ben bé podria ser en realitat un assassinat-; és tracta, doncs, d'ingredients  que podrien haver servit perfectament per ordir un relat amb totes les traces de best sellers. I tanmateix s'hi situa a les antípodes i imposa, des de l'inici, un avenç perplex i a contracorrent, atrapa el lector en la xarxa d'un discurs escapçat, enigmàtic, que l'obliga a deixar-se dur per un territori inestestable i movedís, sembrat de mines.
    Unes mines que, de tant en tant, esclaten i produeixen fugaces il·luminacions que aclareixen petits rodals d'una història que sembla inabastable i, sovint, amb la seva clarícia contradiuen revelacions anteriors per anar desgranat una narració que, en realitat, pugna per atansar-nos al forat negre de l'amor, que ens aboca a l'arrim de  l'indicible engalipats per una multiplicitat de veus que se superposen com un palimpsest i van deixatant-se en una espiral-engolidor.
Un text que sembla oposar-se ha ser llegit per tal que sigui el lector qui li insufle el seu alè i li doni vida.
       
  

dijous, 7 de gener del 2010

Disposició poètica




   S'ha de ser agosarat a l'hora d'escriure el poema i humil abans i després d'escriure'l

Joan Margarit

dimarts, 5 de gener del 2010

Imatges de cap d'any: capvespre atecà



Tornàvem de fer una passejada a una banda i a l'altra del riu. En arribar ja a prop de casa el crepúscle va adquirir una d'aquelles tonalitats estranyament pictòriques, que només es mantenien un moment, enjolit, i ja van decaient cap al domini de l'ombra. Vaig fer unes quantes fotografies, aquesta m'agrada especialment pel complement dels arbres nus i corbats, aportant-hi i una il·lusió de dinamisme...