dimarts, 28 de setembre del 2010

Afinitats electives: Carlos Saura. Reflex i espill, expressió i testimoni.




Carlos Saura (Osca, 1932) havia estat per a mi només un cineasta fonamental, director de películ·les que havien tingut un gran impacte en el meu desenvolupament personals. Quan fa uns anys, vaig accedir al recull de fotografies que va publicar a Photobolsillo (Ed. La Fábrica) vaig descobrir-hi també un fotògraf amb qui també connectava plenament. Especialment aquelles fotografies en blanc i negre que són un testimoni impagable de la postguerra - com la que he elegit per a il·lustrar aquesta entrada, una escena quotidiana captada  amb tractament de la llum que em va impactar especialment només veure-la -, però també les fotos intimes i familiars, algunes instantànies preses a l'interior de trens, o la seva afecció a les fotografies pintades...

  ... Hi ha un món del més petit i un altre del més gran, i ens preguntem on som nosaltres. En aquest cercar-se en els altres, i en u mateix, reflex i espill, com vam ser i, tal vegada, com serem.

dilluns, 27 de setembre del 2010

diumenge, 26 de setembre del 2010

De nou, Rosa Leveroni



Ara fa uns mesos, la Roser d'Antaviana ens recordava el centenari del naixement de Rosa Leveroni i ens convidava a la seva recuperació i celebració. M'hi vaig afegir ben de grat amb un post sobre la magnífica poeta.
Ara, passat ja el mes d'agost, en què havíem d'haver recordat també la seva mort, l'arlequí torna a penjar un article recordatori,  per seguir incentivant el centenari. I jo també vull ara afegir-m'hi, reproduint aquest  poema en què ens deixa una mena de bell i savi epitafi

Testament

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redòs suau
un bri d'herba només de la divina pau.



Segurament que ella no necessiti el nostre record, però som nosaltres qui necessitem les seves paraules.


divendres, 24 de setembre del 2010

A propòsit de "Les edats d'or", d'Albert Sànchez Piñol



Com la immensa majoria, també jo em vaig estrenar en l'obra d'Albert Sànchez Piñol llegint La pell freda, i d'aquí naix l'interés que m'ha dut a llegir ara Les edats d'or, un recull de contes editat per primera vegada en 2001, poc abans d'aquella novel·la que havia de situar l'escriptor entre els valors més reconeguts de la literatura catalana actual.
M'ha sorprés l'habilitat discursiva en les distàncies curtes del conte que hi demostra l'escriptor i m'ha agradat també retrobar-hi aquell relatiu exotisme o descentrament dels personatges o de la localització de les històries, els tocs fantàstics tan versemblants dins una atmòsfera general de quotidianeïtat o, finalment, el discurs fluïd, tan cinematogràfic; trets d'estil aquests tan presents a la novel·la que el va popularitzar literàriament.
Cercant informació en la xarxa he pogut assabentar-me d'algunes qüestions interessants, relacionades amb l'obra que comentem, com podria ser la valoració que el narrador fa del conte en una entrevista a Ada Castells ("El conte és un dels gèneres més difícils, però també dels més flexibles..."), la seva admiració - molt reveladora - per escriptors com Borges o Kafka, l'aparició recent d'un altre recull de narracions que duu el títol de Tretze tristos tràngols i què, a més de recordar-me el Tres tristes tigres de Cabrera Infante, m'ha recordat també " Tristos trànsits", un dels contes més interessants, al meu parer, del recull que ara comentem o l'imminent rodatge cinematogràfic d'una pel·lícula basada en un dels d'aquests contes, "El bosc", on apareixen unes criatures fabuloses que l'autor anomena granotots, avançant-se així al que farà també amb amb els "citauca" de Pell freda.
En definitiva, el llibre m'ha reafirmat en la idea que ens trobem davant un hàbil i prometedor escriptor, dotat d'un estil remarcable i  capaç d'anar teixir un suggerent univers literari.

dijous, 23 de setembre del 2010

Per la vaga general



   Juntament amb la gent de la Intersindical Valenciana de la Marina Alta i amb els companys d'UGT i CC.OO. hem assistit a la concentració convocada a la Glorieta de Dénia en suport de la vaga general del 29 de setembre, a la qual ha seguit una improvisada "passejada" pel carrer Campo, que ha tingut moments veritablements surrealistes i divertits, que semblaven formar part de la pel·lícula "Regresso al passado, 3". 
   Ara, a mantenir la lluita fins al vint-i-nou, i tots els dies que seguiran al vint-i-nou.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Labordeta, honor i memòria



   Avui ha mort, a Saragossa, l'avi cantant i polític que em va donar una de les majors alegries en veure'l alçar-se com un tità i enviar a la merda a tota la xusma feixista que s'emmascarava, i encara s'emmascara, al congrés espanyol de diputats.
  Aquí teniu un enllaç al seu bloc, i un dels darrers poemes que hi ha deixat penjats:

Sentado en el viejo sillón de la azotea
mientras repican los tambores del Viernes Santo
a los pies de mi vieja casa,
veo a mi padre perdido en el gran naufragio
de su España republicana.
Apenas una mueca de dolor,
una mirada ausente
y una lágrima limpia
por lo que nunca fue
aunque jamás
perdida la esperanza.

   Sempre em serà company en el record i l'esperança!

diumenge, 12 de setembre del 2010

Afinitats electives: Richard Avedon, destil·lar, desfrenar...




   Richard Avedon (1923 - 2004) és un dels més cèlebres fotògrafs del segle XX. Centrat en el gènere del retrat, partia de l'objectiu de creuar el passatge entre la màscara ( rostre-personatge que portem posat a tota hora) i l'altra cara (el  rostre que s'hi amaga) per realitzar els seus anti-retrats prenyats de senzillesa i introspecció. Per aconseguir-hi aquest accès aplicava una mena de domatge del model mitjançant llargues i intenses sessions fotogràfiques, fins que l'extenuació feia surar el rostre de l'autènticitat (un dels exemples més coneguts d'això el podem veure a la seva famosa fotografia de la Marilyn).
   Tot i el reconeixement assolit com a fotògraf de moda, el seu camp de treball no se circumscriu, ni molt menys, al món del glamour, sinó que es va dedicar intensament també a retratar personalitats rellevants de l'art i la cultura i a simples persones anònimes.
   Quan, a mitjans de la dècada dels noranta, vaig tenir a mans la meva primera fotografia d'Avedon, es tractava del retrat d'Stephanie Seymour que encapçala aquest post, em va captivar de tal manera que esdevindria la font d'inspiració de l'episodi central del meu conte "El ciclista", que va ser finalment publicat dins Cossos i mossos ( Ed. Columna, 1998 ), guanyador del Premi 25 d'Abril de Benissa, i que us reprodueixo a continuació:


... ella s'ha parat en sec, i s'ha girat de nou i li ha ofert un somriure només esbossat, equívoc, tocat d'un punt d'indefinible dolenteria. Després ha començat a arromangar-se lentament el vestit endolat.
   Com un llamp, el ciclista ha evocat, nítidament, el retrat de Stephanie Seymour que ha estat l'objecte del desig d'alguna de les seues més glorioses masturbacions. Hi és el mateix color negre de la roba, tot i que el perfil nítidament dibuixat per la qualitat elàstica de la prenda que motlejava el cos de la model que fotografià l'Avedon es torna, en el cas de la vídua, un joc d'insinuacions, vis i no vist, marcat ací i allà per la cenyida del vent. Hi és el mateix rostre altiu, amb un punt de tragèdia, però en el cas de la jove vídua els llavis molsuts semblen conservar un lleu tremolor, que s'encomana també als ulls descarats i febrosencs. Hi és el mateix gest oferent d'aixecar la roba amb la mà esquerra i mostrar impúdicament tot l'engonal, però la mà de la jove vídua destaca amb una blancor mòrbida, com les cuixes, com la delicada pell del pubis..., i el borrissol de la Seymour, una crinera estudiadament retallada que delata, amb la seua faiçó ajardinada, un cony farcit amb totes les subtileses acumulades per la civilització, es torna un embull salvatge i puixant en l'atrevida muntanyenca, un parany forsc i envescador on s'embosca l'afrau primitiu, tel·lúric, com un ullal ombrienc i silenciós.

dissabte, 11 de setembre del 2010

11 de setembre






TERRA LLIURE


Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb l'alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.


Marc Granell

dijous, 9 de setembre del 2010

Mirall



confits d'encís
els pics enans indòmits
al punt s'engalzen

com un cèrcol d'aram
l'esguard acuita el tacte

dimecres, 8 de setembre del 2010

A propòsit de "L'art de la fuga", de Narcís Comadira



   L'altre dia em disposava a acompanyar la Pilar al dentista i volia endur-me un llibre adequat per llegir-hi l'estona d'espera. Vaig pensar que l'ideal seria un llibre de poesia però el que estava llegint en aquell moment, - Poesia completa, de Joan Vinyoli - em semblava massa voluminós i necessitat d'una lectura més concentrada. Per això vaig recórrer a un sistema particular que uso de tant en tant per triar un llibre ràpidament i a l'atzar: vaig anar a la part de la biblioteca on tinc desada la poesia i  vaig elegir instintivament un prestatge, després, a ulls clucs, vaig triar un llibre. L'escollit era L'art de la fuga, de Narcís Comadira.
   Editat amb senzillesa i elegància,  aquell petit volum va sortir a la llum el dia del seixanté aniversari del poeta. Enquadernat amb tapa dura i amb la reproducció, a la coberta, d'un quadre del mateix autor, el llibre em va produir bones sensacions només tenir-lo a les mans. La seva lectura va ser tan ràpida com plaent, cosa que em va espitjar a una relectura més pausada de molts dels seus poemes i, finalment, a la decisió de penjar-ne una breu impressió de lectura al bloc.
   El recull s'inicia amb un poema llarg "L'art de fuga. Esbós d'un poema per a Jordi Ibañez" on va descabdellant un paral·lelisme descriptiu i valoratiu de l'obra homònima de Bach amb els poemari de Jordi Ibañez que semblava haver acabat de llegir (segurament, Nou homenatges i altres poemes -2000-), unes reflexions poèticoliteràries que ve estenent a  la vida i obra d'altres escriptors com Leopardi, Tolstoi, Gabriel Ferrater o Vinyoli i que reivindiquen el poeta amic a la vegada que expliciten elements d'una poètica personal. 
   A partir d'això, el poemari s'estructura en dues parts. En primer lloc "Microclima", on trobem, ordenats, un poema per a cada mes de l'any; versos alhora descriptius i intimistes, d'un estil depurat, amb una sobrietat elegant i un ritme musical que, a mi almenys, m'han aixecat ecos carnerians. Seguidament hi ha "Ara", vint-i-sis poemes més variats: instantànies, moments, introspeccions... que prenen com a objecte l'obra - com un clar reflex de l'amplitud de les seves inquietuds i de la seva pràctica artistica - de músics, de pintors o de literats i on podem trobar poemes deliciosos com l'"Oda a Pep Guardiola" i ben interessants, com els que se centren en la reflexió sobre la tasca poètica - "El poema", "La tasca del poeta" o "Confessió".
   En conjunt, el llibre m'ha deixat un  molt bon regust,  amb poemes certament llastats per la maduresa ("Tot els és pàtria, als joves. / Pels vells, tot és exili ) però carregats també d'alè vital, que m'han recordat de vegades la frescor de la immediatesa ferrateriana o  la lucidesa del Margarit menys amarat per l'amargor. En definitiva, un poeta que em sembla ben interessant de llegir i de rellegir. Heus-ne ací, per si us plau fer boqueta, una prou representativa antologia digital, confegida des de la Universitat d'Alacant.