dilluns, 29 de novembre del 2010

Poesia: banc de proves



   Llegeixo moltíssima poesia, perquè és una font d'inspiració, de suggerència. La poesia és com un laboratori de la literatura, on es proven coses noves, coses diferents, allò arriscat.

Cesar Aira

dissabte, 27 de novembre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 4)




El bes

Un gall a la porta de l’alba
Un gall batall de campana
Trenca el temps nocturn sobre còdols de promptitud

Un llançament de rams
Entre dues transparències desiguals
Hom no aixecarà tan ràpid el cap
Cap a la llum que s’hi assembla
Però l’abaixarà
Damunt una boca més voraç que una morena
Damunt una boca que s’oculta davall les parpalles
I que aviat s’ocultarà rere els ulls
Portadora de somnis novells
La més dolça arada
Inútil indispensable
Ella sap el lloc de cada cosa
Dins el silenci
Corall romput de mots rebels
Una altra boca per jaç
Companya de les herbes febrils
Enemiga dels paranys
Salvatge i serventa feta per a tothom
I per a ningú
Boca oblidadissa del llenguatge
Boca il·luminada pels miratges de la nit

El primer pas sobre aquesta ruta franca
Monòtona com un infant
Mil orquídies a l’infinit
fulgent, roent, pont vivent
imatge eco reflex d’una naixença perpètua

És guanyar un instant
Per mai més no dubtar de perdurar

(La rose publique)

divendres, 26 de novembre del 2010

L'amic Amadeu i la "barca de bou"


(Foto: bloc Barca de bou)

    Aquesta vesprada hem anat al port de Xàbia per arreplegar una mica de peix que li havíem encomanat a l'amic Amadeu. Hem pujat al Cap Prim segon amb ell, els seus dos companys mariners i el Julià de Gata, que també estava de visita.
   L'Amadeu ens ha rebut recordant-me que el tinc d'amic al bloc i m'ha fet saber que, ell mateix, n'ha encetat un: Barca de bou. Ara mateix acabo de fer-li la primera visita per subscriure'm i m'ha sorprés ben gratament l'interés dels articles i les fotografies que ha començat ja a penjar, tant com m'ha complagut per l'habilitat amb que, com sempre, sap deplegar la seva saviesa marinera amb un llenguatge tan senzill i amable; de la mateixa manera com aquesta vesprada ens ha obsequiat amb un munt d'explicacions sobre el funcionament de la barca, els aparells de pesca o les característiques de la diversitat de peixos que anava mostrant-nos.
   He recordat també la seva passió tan encomanadissa per la mar i les barques tradicionals, fins i tot he enyorat aquell temps (vora un any) que va arribar a seduir una colla d'amics, perquè recuperéssim un bellíssim llaüt de vela llatina i dels seus esforços, després, perquè no tiréssim tan ràpidament la tovallola davant els problemes per fer-ne ús i mantenir-lo. Una tasca exemplar, la d'Amadeu! Per sort, més ben recompensada per part de molta gent de com ho vam saber fer nosaltres!

dilluns, 22 de novembre del 2010

La fotografia i jo: a propòsit de "Sobre la fotografía", de Susan Sontag


   L'impacte de l'exposició A photographer's life, 1990-2005  d'Annie Leibovitz, ja ha estat dit aquí, m'ha dut a la lectura de Sobre la fotografía, de Susan Sontag. El llibre parteix d'un enfilall d'articles publicats inicialment a The New York Review of Books,  el títol sembla voler homenatjar el llibre homònim de Walter  Benjamin (que tinc en llista d'espera) i ha suposat, per a mi, un dels acostaments més aguts i més complexos al fet fotogràfic que he llegit fins ara. Tot i això, encara que semble paradoxal, tinc la sensació que el llibre m'ha ajudat tant a conéixer l'autora (la seva destresa i la seva honestedat intel·lectual) com a aprofundir en la significació social i artística de la fotografia.
   Es tracta d'un text dens i estimulant, desenvolupat des d'un raonament brillant i incissiu que va abordant diferents punts nodals de l'assaig crític al voltant de la fotografia com pot ser la dicotomia entre art o tècnica i la seva projecció sobre un conjunt de relacions dialèctiques: pintura vs. fotografia, esteticisme vs. realisme, document (objectivitat) vs. talismà (misteri)... 
   El discurs radicalment lúcid  de Sontag ens fa avançar, fent subtils giragonses per un camp minat   de possibles tombants "reaccionaris" o "assimilistes" respecte del model social capitalista (visió enyoradissa i idealitzadora del passat, control, consumisme...), fins arribar a l'esbòs  una caracterització de la fotografia com a pedra de toc de la sensibilitat artística contemporània per tal com ha contribuït, d'una manera inèdita fins ara, a "democratitzar la bellesa", és a dir, eixamplar la noció d'objecte estètic amb l'obertura del focal des del súblim fins al marginal, atenent al fragment, a les deixalles, reciclant l'habitual per a presentar-lo des d'un caire nou i  també la seva capacitat transfigurar l'art en meta-art i per situar el mitjà, la màquina, com a mitjancer essencial, i de vegades inquietantment protagonista, de la creació artística: "En la mesura que la fotografia versa (o hauria de versar) sobre el món, el fotògraf hi compta poc, però en la mesura que és l'instrument d'una subjectivitat intrèpida i exploratòria, el fotògraf ho és tot".
   En llegir aquesta mena de dicotomia des del punt de vista de la meva pràctica hi vaig entreveure una possible complementarietat. Em va semblar que jo fotografio cercant de captar aquella vessant del moment-realitat que m'ha capturat perquè m'ha semblat "singularment expressiu", i això vol dir que intento retenir un instant real però que, en tant que m'ha interessat especialment, també expressa la "meva singularitat". En definitiva, crec que la fotografia m'ajuda tant a comprendre el món on m'ubico com a conéixer-me a mi mateix.
   
P.S.: Després d'acabat el llibre, una feliç coincidència m'ha portat a llegir el diàleg-entrevista "Vasos comunicantes", entre Susan Sontag i J.L. Borges, que la revista Quimera va publicar en setembre de 1985 on hi trobo l'interés de totsdós pels gèners curts, pel fragmentari i, com a exemple paradigmàtic d'aquesta afecció a atrapar l'instant, la passíó compartida pel haiku. Quina relació més estreta amb la fotografia i quina relació més estreta amb mi mateix! 
  

divendres, 19 de novembre del 2010

57é Aniversari. El bloc que jo sóc.


(Foto: Pilar)

   Un dia vaig escriure al meu perfil del Facebook: No sé si acabaré coneixent-me, però m'hi esmerço. Avui que faig 57 anys m'ha vingut la frase al cap perquè crec que, efectivament, resulta ben difícil anar esbrinant com ets realment: perquè d'una banda, és dificilíssim desembarassar-se de la màscara amb què volem que ens veien els altres i, d'altra banda, no podem conéixer-nos (plenament) si no és a través d'ells.
   Sigui com sigui, l'altre dia la meva companya Pilar em va dir: El teu bloc és el teu millor retrat. Si algú vol saber qui ets, ha de llegir-lo. Com més hi penso més em convenç. Efectivament, repassant els centenars de posts que he anat penjant des de gener del 2007 (primer a la Nausica antiga i després a la Nausica nova), s'hi poden trobar, des d'un intent insubornable d'autenticitat, els meus sentiments, les meves passions, les meves creences..., expressades unes vegades vegades des del compromís o el testimoni, com un procés d'anàlisi o d'introspecció; d'altres vegades des d'allò que per a Pere Gimferrer defineix l'especifitat poètica de l'escriptor: "una passió sostinguda pel llenguatge".
   Certament, i en això també vam coincidir els dos, només hi falta la meva dedicació a l'escola, el treball educatiu que des de ben jove ha estat un dels vectors bàsics de la meva vida. Segurament això és perquè des de fa ja cinc o sis anys he incorporat les noves tecnologies de la informació i la comunicació a la meva tasca pedagògica amb l'elaboració, en paral·lel amb aquest bloc personal, de diferents llocs web i blocs referits a les matèries i treball que imparteixo. Potser perquè també cal tenir-les en compte a l'hora de fer-ne inventari d'una vida ja llarga, m'abelleix avui posar a l'abast de les meues amigues i dels meus amics internautes alguna mostra de les eines didàctiques que estic desenvolupant aquest curs: Llengua i Literatura, 1r de Batxillerat, Llengua i Imatge o Àmbit lingüístic i Social del PDC

dimarts, 16 de novembre del 2010

A propòsit de "Triomf", de Laia Noguera i Clofent



   És una cosa que procuro fer sempre que viatjo a un lloc: m'agrada visitar-hi les llibreries i, si pot ser,  comprar alguns llibres representatius dels seus trets culturals, descriptius dels seus costums, del territori..., o d'algun escriptor que hi hagi nascut o viscut.
   Fa unes setmanes vaig passar un cap de setmana a Calella i, seguint aquest costum, vaig cercar si hi havia alguna bona llibreria. Em vaig endur la sorpresa de trobar-ne dues (una petita i ben selecta, l'altra gran moderna i ben dotada) magnífiques i ben properes, cosa que denota el fet que, per davall de la primera impressió de ciutat abocada al turisme, segur que hi batega una interessant vida cultural. De seguida em vaig topar amb els llibres de Laia Noguera i Clofent, una ben jove poeta nascuda al mateix poble i em vaig decidir per fer un tast de la seva obra aqmb l'adquisició de Triomf  (Premi "Miquel de Palol, 2009.)
   És tracta d'un recull que sobta de bell principi per la seva acurada arquitectura migpatida en dos: "Triomfs" i "Estralls". Al primer apartat s'hi agrupen tres llargs i complexos poemes inspirats en sengles obres musicals: El "primer triomf"  s'emmiralla del Trio opus 50 de Txaikovski,   el "segom triomf" ens remet a la Sonata núm. 21 opus 53 de Beethoven i, finalment, el "tercer triomf" es desenvolupa com un eco de les diferents parts del Requiem de Mozart. Al segon apartat hi trobem trenta-tres poemes més curts i variats on també hi trobarem aquell empelt musical (així, "Viure és una orquestra simfònica" afirma la poeta, i al poema V sembla descriure aquesta vida inserida en la música), al costat d'un pulsió permanent per recuperar l'absent, el que un dia fou i ara sembla inassolible, d'assolir la fusió del jo amb el tu, o més encara la pèrdua del jo en el tu que sembla amarar molts poemes d'un alè de misticisme ("He obert el nus. / Amic que ets el viatge. Quanta alegria en la nit de dintre, alliberada"), i també el dolor (i ara "viure és una capsa buida"), o el trobament de vorejar la mort.
   I, així com vas endinsant-hi vas enxarxant-te en el seu dir que va de l'exultant al desolat, entretallat, quasi mistèric. Un estil de frases juxtaposades i ritme sincopat, de dislocacions, que mostra a través del silencis i t'obliga a projectar-t'hi a dins, a cooperar en l'acompliment del poema. 
   En definitiva, un poemari que m'ha produït una ben grata impressió, a la vegada de present ben assolit i de futur ben prometedor.

P.S.: Mentre elaborava aquest escrit he llegit la breu i sucosa ressenya que Josep Lluís Roig, al seu bloc, ha fet d'un poema de la mateixa autora, pertanyent a L'u, potser el seu darrer poemari. M'ha fet ganes de llegir-lo.

dilluns, 15 de novembre del 2010

Escriure




... tot el que jo publico, per imperfecte que sembli, pressuposa deu o quinze esborranys anteriors. Jo no puc escriure sense esborranys i, a la darrera versió, hi afegeixo un descuit evident perquè tot sembli espontani.

                                                               J. L. Borges

diumenge, 7 de novembre del 2010

Benissa: Homenatge als brigadistes internacionals morts.



   Aquest matí estàvem a Gata, fent-nos un cafè, quan ens hem trobat l'amic Julià que ens ha recordat l'homenatge dels brigadistes internacionals que anava a celebrar-se al cementiri de Benissa.
  Encara hem pogut assistir a l'acte complet que ha girat al voltat de breus parlaments, carregats de serenitat i sentiment, que han recordat els 10 brigadistes que hi ha soterrats, els supervivents que han mort enguany arreu del món i la necessitat de seguir honorant la seva lluita.
    La senzilla cerimònia ha estat aconduïda per un grup de joves, cosa que m'ha agradat especialment perquè donaven a la reivindicació un aire gens nostàlgic, tot i que molt emotiu, de futur i esperança i ha comptat també amb l'actuació de la Colla de xirimiters "Pere Bigot" que ha tocar diverses peces, iniciades amb l'Himne de la II República i tancades per la Muixaranga.
   Hem tornat a casa reconfortats de veure que, tot i la dificultat dels temps que corren i de tant de temps d'intentar esborrar per a sempre la memòria de tots aquells defensors de la democràcia i la igualtat, encara hi ha voluntat i energia per continuar la seua reivindicació i el seu exemple de la lluita exemplar i solidària.
   Visca la República!

dissabte, 6 de novembre del 2010

Afinitats electives: Takeyoshi Tanuma, expressivitat i contrastos.



   L'obra de Takeyoshi Tanuma (1929) era totalment desconeguda per a mi. La seva descuberta, relativament recent, ha estat un efecte col·lateral del meu creixent interés per la cultura  japonesa. 
   Les fotos de Tanuma que he pogut veure m'han semblat un testimoni especialment adient per intentar endinsar-se en la singularitat del seu poble. M'ha colpit la seva capacitat per mostrar  un món tan caòtic com fèrtil de gent anònima, d'artistes populars, d'edificacions bigarrades, sovint pròximes a l'aigua... Escenes i escenaris carregats d'expressivitat i de contrastos, qualitats expressades magistralment a través del blan i negre. I tanmateix, la foto que potser més m'ha impactat és aquesta que encapçala l'article on, lluny d'aquell magma social tan promiscu, el fotògraf sembla voler mostrar-nos la solitud més remota i desolada.
   Tot i això, Takayoshi Tanoma és conegut també, i potser prioritàriament,  pels seus retrats, plens de naturalitat i dinamisme, dels infants i del seu món (el 1948 va fer d'acompanyant a Tetsuko Kuroyanagi, ambaixadora del voluntariat de la UNICEF), un interés que veiem ben reflectit en la seva afirmació que "els nens són l'espill de la societat" 


  

dimarts, 2 de novembre del 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 3)





Per una nit nova


Dona amb la qual he viscut
Dona amb la qual visc
Dona amb la qual viuré
Sempre la mateixa
Et fa falta un abric roig
Guants rojos una màscara roja
I mitges negres
Raons proves
Veure’t tota nua
Nuesa pura    oh! llit parat

Pits    oh! cor meu

(La vie immediate)

dilluns, 1 de novembre del 2010