dilluns, 27 de desembre de 2010

Afinitats electives: André Kertész, l'home que escrivia amb la llum.


   
André Kertész (Budapest, 1894 - Nova york, 1985), és considerat avui un dels grans referents de la història de la fotografia, tant per la seva creació com per la seva reflexió assagística.  La seva trajectòria fotogràfica - que pot ser representativa de tants artístes i intel·lectuals arrossegats pels esdeveniments culturals, polítics i socials que sacsejaren el segle XX - es desenvolupa en tres períodes fonamentals: Els inicis a Hongria, l'assoliment de la plenitud a París, formant part d'aquell conjunt avantguardista que, com he dit altres vegades, m'estime particularment, per acabar emigrant als Estats Units, en 1936, arran de l'amenaça creixent  del nazisme i d'una consegüent conflagració bèl·lica al continent europeu.
    Fou un fotògraf inconformista i antiortodox, autodidacta però profundament interessat en l'anàlisi del fet fotogràfic i empenyat permanentment en el desenvolupament d'un estil personal centrat en la composició i la llum com a elements bàsics de l'expressió fotogràfica, cosa que em sembla primordial a l'hora d'entendre la seva dedicació gairebé exclusiva a la fotografia en blanc i negre. 
   La seva obra se centra en mostrar la vida quotidiana, de la ciutat, dels individus anònims, de vegades solitaris..., expressada des d'una experimentació tècnica que busca l'elementarietat i l'essencialitat, fins a l'extrem de fregar de vegades un cert minimalisme, i sempre banyada d'una pàtina de poeticitat que fa que algunes de seves fotografies em commoguen especialment i se'm presenten com l'embrió suggeridor d'un text literari. És per això que em sembla ben definitòria  aquella frase seva que diu: Jo escric amb la llum.
                                               

                                                    


dimarts, 21 de desembre de 2010

Avui, vint-i-u de desembre. Recordant Maria-Mercè Marçal



Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...

(Bruixa de dol)

diumenge, 19 de desembre de 2010

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 5)





La Facilitat en persona

La teva dolçor les teves desfetes el teu orgull de vellut
La geografia llegendària dels teus esguards de les teves carícies
L’orgue dels contagis
De les barreges de l’ull i de les mans
De la primavera i de les herbes
Dels moviments secrets de la mar sota la pluja
De la neu i de les herbes
Del silenci i de la teva candor magnética
Del vent que pren el gest de la jovenesa
I de les besades fetes de lluny

Del vent que et dóna la mà per davall la teva roba.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Afinitats electives: Daido Moriyama, fermar el que fuig, perfilar-se en l' esquinç, l'ombra




   Daido Moriyama (Osaka, 1938) fou deixeble de Takeji Iwamiya i d'Erkoh Hosoe dos fotògrafs ben representatius de la fotografia japonesa d'avantguarda. La seva obra ens presenta l'esfondrament dels valors tradicionals japonesos durant la postguerra.
   La seva mirada se centra en la cara tenebrosa, marginal de la ciutat. Imatges que mostren l'anonimat, la riuada informe de la quotidianeitat urbana, des d'un punt de vista violentament desenfocat. Un efecte de despullament i de desarrelament accentuat per la utilització del blanc i negre, el contrast alt, l'evidència del gra i l'enquadrament distorsionat, amb angles estranys, desenfocaments, imatges escapçades...   
   Com moltes vegades em passa en aquesta sèrie d'afinitats electives no m'ha resultat gens fàcil elegir les fotos per  aquest post. A la fi, tot i que m'agraden molt les fotografies crues i tenbroses que semblen mostrar-nos  els budells nocturns de la urbs, o els cossos violentament distorsionats, que transpuen tanta solitud com sexe... m'he decidit per aquestes escenes  tocades de tendresa i misteri -ingredients fonamentals, també, de l'obra de Moriyama - perquè m'han semblat amarades de la sensibilitat japonesa que tant m'interessa.
.
  
 La fotografia és una acció de fixar el temps i no d'expressar el món. La càmera és una ferramenta inadequada per extraure la visió del món o de la bellesa. Si un fotògraf intenta incorporar-se feliçment al món usant la perspectiva tradicional amb la càmera, acabarà caient en el clot de la idea que ha excavat ell mateix. La fotografia és un mitjà que només existeixfixant momentàniament el decobriment i la  cognició que es troben a l'imparable món exterior.

dissabte, 11 de desembre de 2010

"El bes de l'aigua", a Pedreguer



   Ahir per la vesprada vam fer la presentació del llibre d'Elvira Cambrils a la Casa de Cultura de Pedreguer. La cosa es va iniciar amb un seguit de neguits i alçaprems. D'una banda perquè alguns teníem por que hi hagués una assistència escassa i, d'altra banda,  perquè semblava que les noves tecnologies s'havien conjuminat en contra nostra: una avaria en la connexió de telefònica ens impedia accedir a la xarxa, de manera que ens era impossible de mostrar la guia de lectura que estem elaborant per tal de subministrar als lectors un aplec de recursos que serveixin per ampliar el coneixement de l'autora i de l'obra i fer-ne un apropiament més interactiu. A més a més, tampoc no aconseguíem, misteriosament, que es projectés el video que acompanya habitualment  les presentacions de la novel.la.
 Ara, passat l'esdeveniment, em sembla fins i tot millor que no poguéssim fer ús de tot aquell material complementari, ja que això va convertir l'acte en una vetllada més essencialment literària, amb un públic - prou nombrós, finalment,  com perquè l'acte tingués la calidesa necessària - i un desenvolupament galvanitzat per les paraules de l'autora i de la presentadora. Així, la intervenció de Pilar va combinar perfectament la finesa intel·lectual i analítica amb el punt just de proximitat envers l'autora i l'obra, de manera que va dibuixar nitidament els encontorns de la novel·la, va esbossar línies de lectura ben suggerents i va aconseguir comunicar-nos el vigor d'aquell món de lluitadors republicans que foren cruelment reprimits o aniquilats. L'autora va aconseguir empeltar-nos del rent de tendresa i de compromís amb que havia gestat l'obra i, a la vegada, ens va captivar amb reflexions i confessions al voltant de la seva vivència del procés de creació literària.  I encara vam tenir la sort que la instal·lació de megafonia preparada per a l'actuació de La Sonora del Maurà funcionés, de manera que hi vam poder comptar amb un molt adequat acompanyament musical.
   La densitat, i fins i tot la bellesa, de totes dues intervencions resulta dificil de transvasar a dins el marc esquifit d'aquesta nota, però em sembla que, tot i trobar-se encara en procés inicial de construcció, si visiteu el  quadern de navegació d'El bes de l'aigua  hi trobareu material suficient per  fer-vos-en una idea cabal de la vàlua de la novel·la i de la seva contribució a l'esforç per reivindicar, honorar i fer jústicia a aquelles dones i homes de la República que ho perderen tot en una lluita desigual per la llibertat i per  l'alliberament de les classes oprimides. 


... La gent jove diu que això és aigua passada però no ho és. Malauradament, la història de la humanitat està plena d'injustícies i si el temps les perdona, no tenim salvació. Les injustícies s'han de condemnar per molts anys que hagen passat; si no, estem legitimant la barbàrie. La dona m'ha mirat i m'ha dit: Escriu-ho, que ho puga saber qui vulga escoltar.

dijous, 9 de desembre de 2010

dilluns, 6 de desembre de 2010

diumenge, 5 de desembre de 2010

Entre runes



No pot la llum
amb la nit que l'acova,
però s'hi enroca

com la vida amb la mort
sempre acaben fent taules

dimecres, 1 de desembre de 2010

Afinitats electives: Ruth Bernhard, dones imantades de llum



Ruth Bernhard (1905 - 2006) va nàixer i es va formar a Berlin fins que, el 1927 es va traslladar a viure a Nova York. La seva trobada, el 1935, amb Edward Weston va resultar determinant en la seva dedicació a la fotografia.
El blanc i negre, modelats per la llum, i el cos de la dona, amarat de sensualitat, constitueixen els dos eixos fonamentals de la seva creativitat, com podem veure en una de les fotografies que més m'han impactat, dues formes: dues amants, l'una blanca i l'altra negra, tan diverses i tan indestriables en la seva abraçada nua, total.

   La meva recerca, a través de la màgia de la llum i l'ombra, és aïllar, simplificar i donar èmfasi a la forma amb la major claredat. Indicar la proporció ideal, revelar la massa escultòrica i l'esperit dominant és la meva meta.