En
virtut de l’amor
He desnuat la cambra
on dorm, on somnio,
Desnuat el camp i la
ciutat on m’estic de pas,
On somnio insomne, on
el sol s’enlaira,
On,dins els meus ulls
absents, las llum s’aplega.
Món de la petita
felicitat, sense superfície i sense fons,
D’encants oblidats
només reconeguts,
La naixença i la mort
barregen el seu contagi
Als plec de la terra
i del cel entrelligats.
No he separat res
però he doblat el meu cor.
D’amar, ho he creat
tot: real i imaginari.
He donat la seva raó,
la seva forma, la seva calor,
I el seu paper
immortal a aquella que m’il·lumina.
27 de novembre 1946
(Le Temps Deborde)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada