dimarts, 31 de maig de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 17)





Ordre i desordre de l’amor

Citaré per començar els elements
La teva veu els teus ulls les teves mans els teus llavis

Sóc a la terra hi seria
Si tu no hi fossis també?

En aquest bany acarat
A la mar d’aigua dolça

En aquest bany que la flama
Ha construït als nostres ulls

Aquest bany de llàgrimes felices
En el qual he entrat
Per la virtut de les teves mans
Per la gràcia dels teus llavis

Aquest primer estat humà
Com una praderia naixent

Els nostres silencis les nostres paraules
La llum que se’n va
La llum que retorna
L’alba i el vespre ens fan riure

Al cor del nostre cos
Tot floreix i madura
Sobre la palla de la teva vida
On ajaço els meus vells ossos
On jo fineixo

(Le dur desir de durer)

divendres, 27 de maig de 2011

Com en els bons temps: la brutalitat repressiva torna a la plaça de Catalunya

Diuen que volen
netejar la plaça
però l'omplen
de sang





Diuen que són
escombreria
però son la flor
del nostre poble

Leonora Carrington, la núvia del vent




   Leonora Carrington (Lancashire, 6 d'abril de 1917 - Ciutat de Mèxic, 25 de maig de 2011), filla de rics industrials anglesos es decanta de ben jove per l'activitat artística. Als vint anys arriba a Paris, s'integra en moviment surrealista en la militància antifeixista, manté una apassionada relació sentimental amb el pintor alemany Max Ernst que l'anomenaria la núvia del vent (el títol, precisament, d'un dels seus quadres més celebrats i que reproduim aquí)
   L'arribada dels nazis a París la obliga a fugir cap a Espanya amb una forta convulsió psíquica i és ingressada forçosament, a instàncies de la seva família, en un hospital psiquiàtric d'on escaparà el 1941, primer a Lisboa i després a Mèxic, ajudada per l'escriptor Renato Leduc amb que es casa i es divorcia dos anys després per tornar-se a casar amb el fotògraf hongarés Imre Weisz.
   I és a Mèxic on l'artista establirà la seva residència definitiva i reprendrà les seves relacions amb el grup d'avantguardistes exiliats i del país i, especialment, amb la pintora Remedios Varo. A nit, finalment, ens va deixar la que hom ha anomenat "la darrera gran surrealista"

Entrevista
"Leonora Carrington, artista y escritora", per Elena Urrutia
Video, mostra de l'obra pictòrica


dijous, 26 de maig de 2011

"Elogi dels gurtels", de l'insigne profeta Anselm Turmeda




Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l’hom orat,
pus que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l’home infernal
e fan dir-li a l'immoral
te quiero un huevo.

Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati peporum.

Diners magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs jas a sants barons
tost es corrompen

Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
a mi me voten.

Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu «no» fan-li dir «hoc».
Per un bon trajo

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n’hauràs amic faràs
el papa de Roma.


(extracte)

dilluns, 23 de maig de 2011

Sobre justícia i alliberament




   Quan hom comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap tirania pot dominar-lo.

Mahatma Gandhi


dissabte, 21 de maig de 2011

Reflexió política



   ... Cal no oblidar que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. Finalment, pensem que "política" no és sinó l'art o la ciència de convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d'home. Ara cedeixo la paraula - la reflexió - al lector.

Joan Fuster


dijous, 19 de maig de 2011

Marina Alta: per una democràcia real ja !!!!




Afinitats electives: Diane Arbús, a l'encalç del flaix pertorbador




   Diane Nemerov (1923 - 1971)  era una jove novaiorquesa d'origen jueu que es va casar als 18 anys amb Allan Arbus, el seu nuviet des de l'adolescència. Acabada la guerra mundial, amb el retorn del marit, la parella s'inicia en la fotografia.
   Entre els anys 1955 a 1957, Diane assisteix a un curs impartit per Lisette Mobel, l'estil fotogràfic de la qual la impressionarà profundament; al mateix temps, la relació matrimonial es deteriora fins que esdevé el divorci. Això marca l'inici d'una fase catàrquica de la seva vida  lliurada a una mena de frenesi existencial dedicat, d'una banda a la cacera d'imatges de persomantges singulars: marginalts, contrafets... captats amb una barreja torbadora de malson i tendresa que sembla voler il·lustrar la frase que "el grotesc és bell". I de l'altra una intimitat abocada a la promiscuïtat sexual, a la bisexualitat...  Fins que, finalment, decideix posar fi a la seva vida el 27 de juliol de 1971.
   I ens deixa una obra caracteritzada per un estil intrigant: un munt de fotografies que retraten el costat obscur, sòrdit i inquietant de la quotidianitat, que destilen una autenticitat adolorida i revoltada, directa, trencadora de motlles anteriors i eixampladora del camp visual de la fotografia: Un seguit de sers "monstruosos" que miren directament i es deixen revelar directament per la llum directa de la càmera. Un camí que, encara avui, molt altres proven de seguir explicant.
  
   La fotografia és un secret que parla d'un secret. Quan més et diu, menys te n'assabentes

dimarts, 17 de maig de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 16)




Per un bes


Dia la casa i nit el carrer
Els músics de carrer
Toquen tots fins on es perd el silenci
Sota el cel negre nosaltres veiem clar
La llàntia és plena dels nostres ulls
Habitem la nostra vall
Les nostres parets, les nostres flors, els nostre sol
Els nostres colors i la nostra llum

La capital del sol
És a l’imatge de nosaltres mateix
I a l’asil del nostres murs
La nostra porta és la dels homes.

(Le dur desir de durer )

diumenge, 15 de maig de 2011

Deu anys de Xàbia Folk. En record de Pep Bas "Coeta"




   Avui a mig dia, amb l'actuació d'Alba Gutiérrez, acaba la desena edició del Xàbia Folk. Aquesta edició ha estat perticularment entranyable per a participants i assistents ja que era la primera sense Pep, i a ell l'han dedicada.
   El divendres vam assistir a una preciosa actuació del grup piemontés Tendachënt i ahir, lamentablement, només varem poder gaudir d'unes quantes cançons de la Romàntica i d'Urbàlia Rurana ja que va començar a ploure i es va haver d'avançar la culminació de la interessant programació que hi havia prevista en record del mestre i amic, amb la interpretació de Picaina - una de les cançons preferides de Pep, que ahir vam cantar també de cor mentre queia l'aigua sobre els nostres caps - i  l'actuació de la colla de Dimonis de Massalfassar.
   A pesar d'això va resultar per a mi una vetllada molt bonica ja que va ser també l'oportunitat de tornar a reunir-nos la colla d'amics per recordar Pep i acompanyar la seua família.


   Cap persona podrà substituir a Pep en totes les seues facetes al si de la Romàntica i nosaltres no pretenem fer-ho. Altres músics tocaran el clarinet o el saxo, altres membres del grup presentaran les cançons, però un home com ell - de bondadós, responsable, implicat i franc - és irrepetible.

Joan Buigues
La Romàntica del Saladar

dissabte, 14 de maig de 2011

Manifest en solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià




Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural


El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col•laborar a fer front col•lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dimarts, 10 de maig de 2011

Pensaments, 9: dret i revers




   Clivellar-se en l'espera és el càstig de l'home, curullar-se en l'espera és el plaer dels déus.

Al Tall: Romanç contra Camps




ROMANÇ CONTRA CAMPS

Déu em done inspiració
per a poder explicar
la vida d’un pecador
que duu la ruina al poble
governant amb confusió.

Francisco Camps és la fitxa;
de la Generalitat
es repenja i encapritxa
i gastant sense trellat
al país ha fet la guitza.

Du dins el pap una idea
Camps procura a poc a poc
soterrar la nostra llengua
i penjar-la en la paret
del museu de la indecència.

Amb ràbia i obstinació
va empentant una campanya
de brutal persecució
a Acció Cultural que sempre
per la llengua ha fet un front.

TV3 tan apreciada
que durant 26 anys
amb València connectava
Francisco Camps l’ha tancat,
assolant un pont de guaita

Televisió en valencià
Canal Nou va retirant-se
i el doblatge s’ha tallat
vulnerant els estatuts
què per això cèntims no hi ha.

Van per milers els infants
que volen entrar a escola
estudiant en valencià,
però Camps no crea places
Què per això cèntims no hi ha.

Disculpeu Francisco Camps,
si sou gent de bona traça
i al cor guardeu pietat,
però fugiu de votar-lo
què ens durà calamitats.

Mai no ha volgut escoltar
a les víctimes del metro,
uns innocents ciutadans
que clamen per que assumisca
la responsabilitat

La seua veu és somorta,
diu que dos i dos són tres
i una més que ell en reporta
per atendre els seus amics
i ofrenar a Espanya glòria.

Xoriços i presidiaris
són amics que ell ha triat
mentre va resant rosaris
i entre tots han convertit
esta terra en un calvari.

Ell somriu d’orella a orella,
i mentre somriu es riu,
quan se n’ix per la portella
dels perills que alguns judicis
el condemnen a la rella.

Vergonya per a València,
proposar un encausat
a ocupar la presidència
de la Generalitat
és un càrrec de consciència.

Entre l’America’s Cup,
una visita del Papa
o la ciutat de les Arts
i amb la cursa d’automòbils,
la butxaca ens ha escurat.

Escoles en barracons,
la sanitat va ofegant-se
per manca de previsió,
els vells i aquells que no es valen
oblidats en un racó.

I la Generalitat
deu mes diners que divisa,
tant que no poden pagar
les empreses que l’atenen
van caient en un forat.

Verge dels Desemparats,
dóna senderi en les urnes
i als valencians unitat
amb tots els pobles que tenen
la llengua en comunitat.

Valencians i valencianes,
no voteu Francisco Camps
que vos farà eixir per cames
de la llengua que parleu
i la llar dels vostres pares.

Visiteu Al tall al Facebook

Paraules de Camps a propòsit de l'avi del president Rodríguez Zapatero, afusellat pels franquistes:

dilluns, 9 de maig de 2011

Je me souviens... (de les flors a Maria)



D'aquella flaire de maig,
que mudava
el braç en alt i l'himne mascle
del matí,
 en pom de flors i cançó femella,
a la vesprada.

diumenge, 8 de maig de 2011

Afinitats electives: Alberto Garcia-Alix, directe contra l'esfumatura




      Alberto Garcia-Alix (León, 1956) és un dels fotògrafs espanyols actuals de major projecció internacional. La vinculació amb la movida madrileña va marcar els seus inicis artístics i el toc de rebel·lió, provocació, frescor i descarament no ha deixat d'estar mai present en la seva obra, centrada en temes lligats a la marginalitat (tatuatges, porno...), a la marxa (música, motos, vida nocturna...) i on el retrat (també l'autoretrat), el nu i el blanc i negre juguen un paper protagonista.
El que més m'agrada d'aquest fotògraf és la força expressiva i el dinamisme de les seves imatges que deriva del seu atreviment "políticament incorrecte" i la seva proximitat, implicació, amb els personatges protagonistes dels seus reportatges. Una "autenticitat" que sembla sobreposar-se a la tècnica i a l'esteticisme



dissabte, 7 de maig de 2011

A propòsit d'"Octubre", de Miquel Pairolí




     He llegit Octubre, de Miquel Pairolí. Fins fa ben poc no en sabia res, ni de l'autor ni de la seva obra, però una sèrie d'escrits i ressenyes al voltant de l'escriptura memorialista, dels dietaris, amb l'afegit d'alguna conversa amb amics a qui també agraden els gèneres literàris "menors", "híbrids, "perifèrics"..., em van aconduir a interessar-me per la seva lectura.
   El llibre s'adequa a un dels propòsits essencials de l'assagisme literari: recordar-descriure un puntejat de vivències personals acompanyades de la reflexió existencialista-civilitzatòria que se'n deriva. I el resultat és un conjunt  plenament reeixit: una obra de maduresa que arrodoneix la trilogia formada amb els anteriors dietaris - encara desconeguts per mi -  Paisatge amb flames (1990) i L'enigma (1999)
     Bastit sobre el canemàs dels cicles estacionals que conformen l'any, la contemplació i la interacció amb la natura comporten una minuciositat descripcionista (una simfonia sensitiva d'olors, colors, sons, sabors...) , carregada de sensualitat, de vegades amb incursions gairebé "panteistes". I d'altra banda, el seu desenvolupament a partir d'un punt de vista "classicista" - predominantment dionísiac, epicuri, tot i amb lúcids tocs d'estoicisme -  hi aporta un enfocament equilibrat a la vegada que vitalista, sobredeterminat pel gaudi del moment, un ús-de-fruit de la vida que encerta a transmetre'ns la sensació estimulant del plaer, de gojar amb la música, amb la pintura, amb la gastronomia, amb els viatges...
    Finalment, la maduresa hi aporta el pòsit vivencial i cultural que fa possible la  mirada crítica  o empàtica, la ponderació i la matisació de les opinionss, el llenguatge capaç de vehicular un discurs fluïd i dens a la vegada.
   Justament el dia que acabava la seva lectura em vaig assabentar que Octubre havia estat guardonat amb el premi "Serra d'Or" en la secció de biografies i memòries, es tractava d'un premi ben merescut.

   D'un home res no perdura, però hi ha una llengua, una música, a la qual ell va dedicar tot el talent  que posseïa que  d'altres continuaran, amb altres poemes, amb noves simfonies. El cos de l'artista es consumeix en el buit immens, inabasteble. Pols de la pols: l'extinció  no fa excepcions. Però hi ha un art que vol ser creat - ... - i que buscarà altres vides, altres talents, igualment efímers, que el suscitin, que l'imaginin, que l'anotin sobre la pauta i el paper. Aquesta relació de tres elements, aquesta triple confluència entre una deu subterrània, que recorre els segles, unes vides fugaces que encerten a pouar-ne l'aigua clara, i la comunitat humana que va engendrant-les i en recull el fruit delimita els termes del misteri.  
 

dimarts, 3 de maig de 2011

Un ésser mòbil. (Versions de Paul Éluard, 15)




El bé

No dus mai el mateix gest
El plaer és sempre nou
El bé no es posa mai
No té niu només ales

Clara o ombriva al cel dels meus somnis
No saps res de l'avenir
L'encarnes està present
En tu que mai no finiràs

( Une longue réflexion amoureuse)