diumenge, 27 de maig de 2012

El verb.




   No confondre llenguatge i verb. El verb és un principi que es desenvolupa a través de la negació de tot principi. Meditació sobre el verb com a principi i al principi, on tot principi que no sigui el verb mateix resta negat.

Stéphane Mallarmée

dissabte, 26 de maig de 2012

Pensaments, 36: Raó, entre la lucidesa i l'enlluernament.




La raó ens va dur la lucidesa, però si, prepotent, pretén també suplantar l'àmbit irreductible del misteri, ens enlluerna i recaiem en una altra ceguesa.


dimecres, 23 de maig de 2012

Afinitats electives: Leopold Pomés, tan emigmàtic com polifacètic



   El fotògraf i publicista Leopold Pomés (Barcelona, 1931) és segurament un dels artistes  més coneguts i polifacètics dels panorama audio-visual al nostre país. Segurament la seva faceta més coneguda sigui las publicitària i la relacionada amb els espectacles de masses: els seus treballs per a Freixenet, per al mundial de Barcelona (1982) o les olimpíades (1992). 
   Tanmateix allò que a mi més m'interessa és el treball fotogràfic de caire creatiu: De formació autodidàctica, Pomés s'hi dedica a la fotografia des de ben jove, la seva primera exposició, a Barcelona, la va realitzar amb només 24 anys. M'interessa aquell estil influït inicialment pel grup Dau al set que produeix unes imatges sempre amb un tel enigmàtic i a la vegada lligades a la quotidianitat - amb especial atenció als retrats,  però també a les escenes de carrer o als espectacles folklòrics que marquen una època, .


dimarts, 22 de maig de 2012

Les retallades no arriben a la policia


(Foto: Occupybarcelona)

   Aquesta imatge de la manifestació, aquest matí, dels estudiants univesitaris (?) per la Diagonal de Barcelona crec que parla per ella sola. 

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 6)


(imatge: Paul Emile Becat)


Les amigues, V
Estiu
Été

I la nena exclamà esvanida,
Sota la trasbalsant carícia
De la seva enardida mestra:
“Jo em mor, oh ! Estimada meva

Jo em mor: la teva sina tibada
I pesant m’atipa i  m’ofega;
Ta carn potent doll d’embriaguesa
Està estranyament perfumada;

Té, la teva carn, l’encant ombriu
De les madureses d’estiu, -
En té l’ombra i també en té l’ambre;

Ta veu trona en les gropades,
La teva crinera sagnant
Dins la nit lenta hi  fuig sobtant”



dilluns, 21 de maig de 2012

Àlbum, 87: Marina en acció




   Aquest cap de setmana anirem a Barcelona per veure l'actuació de Marina, la meua filla, en El despertar de la primavera de Frank Wedeki, obra amb la clourà aquest curs el Taller de 3r d'interpretació i escenografia de l'Institut del Teatre, on està estudiant. Això ha fet que me'n recordés d'aquesta fotografia que li vaig fer fa 3 anys, també a Barcelona, en una altra representació. Una imatge que m'agrada - a pesar de les mancances tècniques que pugui tenir - sobretot perquè crec que  va captar prou bé un moment d'especial concentració i de lliurament al personatge que estava representant.


Je me souviens... (dels carros carregats d'alga)




  De l'olor de la fertilitat  
que duien de la mar 
els carros carregats d'alga

divendres, 18 de maig de 2012

L'estil


(imatge: Balthus)

L'estil no és de cap manera un ornament, com creuen algunes persones, ni tan sols és un problema de tècnica, és - com el color en els pintors - una qualitat de la visió, una revelació de l'univers particular que veu cadascun de nosaltres i que no veuen els altres. El plaer que ens procura un artista és el de fer-nos conèixer un univers més.
Marcel Proust

dimecres, 16 de maig de 2012

Dues notes sobre una jornada de vaga per l'ensenyament valencià


(Foto: Compromís de l'Alcúdia)

    Dues impressions punyents, que poden fer de resum sumari d'aquest dia de lluita com ha estat vist des dels meus ulls:
    Primerament, en anar a accedir a la manifestació he pogut veure la corrua de policies a peu i de furgones blindades en un desplegament parabèl·lic que després he anat retrobant més dispers en diverses barreres policials  que"defenien" els edificis de l'Ajuntament, de la Generalitat o del Govern central. El primer que m'ha vingut al cap, i no m'he pogut reprimir de dir-ho en veu ben alta, dirigint-me a un grup de gent que semblaven turistes i s'ho miraven estupefactes: Qui són aquesta gent, que té por dels mestres?
   Després, ja amitjanat el camí, l'emoció i el feeling especial que he sentit en passar per davant l'IES "Lluís Vives" i veure les cabotetes de l'alumnat abocant-se a les finestres del pis superior i mostrant-nos cors dibuixats, fulls on havien escrit gràcies, banderoles de paper i besos al vent... I els manifestants aplaudint-los sense parar mentre hi passàvem. He sentit com mai que aquesta lluita és justa i solidària: Defensem per als nostres fills els drets i llibertats que hem heretat dels nostres pares.


Qui parla clar, tothom l'entén: Fran Ferri (Compromís) desmunta les mentides del PP en Sanitat






Pensaments, 35: De la dignitat





   Només ens calen uns pocs records  per a seguir vivint: aquelles cruïlles que vam elegir la dignitat quan tot aconsellava ésser un miserable.

dilluns, 14 de maig de 2012

Afinitats electives: Ana Mendieta, el lligam dona-natura.




  Ana Mendieta (L'Havana, 1948 - Roma, 1985) és, al meu parer, una artista ben singular tant pel que fa a la seva vida com a la seva obra. Arran de la revolució cubana de 1961, els seus pares la envien - juntament amb la seva germana Raquel - als EE.UU formant part de l'operació "Peter Pan", organitzada per sectors catòlics conservador amb la intenció de "salvar els infants de caure en la influència nefasta de l'ateisme comunista". Després de passar un temps en un camp de refugiats, va passar a viure en un orfelinat, on sofrirà maltractaments per part de les monges que el regentaven per després és donada diverses vegades en adopció. Un període, aquest de la seva adolescència i joventut que la marcarà per a sempre. 
  El 1972 es gradua a la universitat de Iowa i en 1977 s'especialitza en Art Visual i Multimèdia. En 1980, visita Cuba per realitzar un treball sobre les tradicions religioses i culturals que i pervivien, una sèrie que rebrà el nom d'escultures rupestres. Entre 1983 u 1985 va residir a Roma on gaudia d'una prestigiosa beca concedida per la prestigiosa Acadèmia de Roma. Finalment, en 1985, quan ja era considerada una artista de projecció internacional, va morir a Roma en una circumstància tan tràgica com estranya, en estimbar-se des del pis 34 de l'hotel on s'allotjaven. En aquell moment es trobava junt a Carl André (escultor minimalista), amb qui s'havia casat aquell mateix any. El marit presentava esgarrapades  fresques al rostre i les seves declaracions a la policia resultaren contradictoris amb que havia dir per telèfon en comunicar l'accident, una persona va escoltar una dona cridant "no, no, no..." just abans de la caiguda... Després de diversos judicis, el marit fou declarat innocent i es va resoldre que la mort era deguda a un accident o un suïcidi. Això però, les sospites i especulacions sobre el succés s'han mantingut ben vives. 
   L'obra d'Ana Mendieta - que rep les influències de diverses tendències i moviments artístis contemporanis com  la xarxa Fluxus,el land art, el body art o l'art conceptual - és una reflexió introspectiva permanent, feta des del desarrelament personal que li va suposar l'exili forçós, per arribar a confluir amb el més essencial i universal. Un treball plantejat , d'una banda, des del respecte i la confluència amb la natura i de l'altra des de la identificació i reivindicació de la seva identitat de dona, que la fan interessar-se vivament per les cultures afrocubanes i amerindies i per les teories de l'ecofeminisme. Es tracta d'obres diverses expressions artístiques -.on pren un clar protagonisme la silueta humana, preferentment femenina - que van de la fotografia al videoart i a projectes efímers com les instal·lacions..., amb una forta implicació del propi cos i cercant produir una emprenta  lleu i reversible en la natura, amb la qual persegueix integrar-se.




 El meu art es basa en la creença que una energia vital corre a través de totes les coses (...) No existeix un passat original que hom hagi de redimir: existeix el buit, l'orfandat, la terra sense bateig dels inicis, el temps que ens observa des de l'interior de la terra. Existeix, per damunt de tot, la recerca de l'origen.


diumenge, 13 de maig de 2012

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 5)



(imatge: Paul Emile Becat)


Les amigues, IV
Primavera
Printemps


Tendrament, la nena pèl-roja,
A qui tanta innocència excita,
Diu a la joveneta rossa
Amb la veu suau i endolcida:

 “Saba amunt i flor que clevilla,
La teva infància és una pèrgola:
Deixa errar mes dits per l’estesa
On el borró de rosa brilla

Deixa’m, per entre l’herba clara,
Beure’m el regalim del rou
Amb què la flor tendra és ruixada,

Per tal que el plaer, estimada,
T’il·lumini el front candorós
Com l’alba l’atzur temorós."

dissabte, 12 de maig de 2012

50 anys de "Nosaltres els valencians"




   Avui fa cinquanta anys de la publicació de Nosaltres els valencians un llibre fonamental en la recuperació nacional del País Valencià i el llibre que encetava també una editorial, Edicions 62, que ha resultat fonamental en l'àmbit cultural del conjunt dels Països Catalans. Amb aquest motiu l'amic Pau Sif ha penjat un magnífic post al seu bloc Viatger que s'extravia, cosa que m'estalvia la pràctica totalitat del meu: visiteu-lo.
   Això, però, també vull deixar aquí aquest altre enllaç (cliqueu sobre la imatge), que ens remet a la interessant tasca de recopilació on-line d'escrits fusterians que està fent la Universitat de Castelló, a cura de Pérez Moragon:


   I també un dels poemes de Fuster, que més m'agrada:

No sé si m'estimaves, t'estimava
i això era tot, i això era prou,i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Si, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprén l'idioma de l'absència.

   (P.S.: Aquest poema està a la base de la meva narració L'idioma de l'absència, que va ser publicada l'any 2000 (”L’idioma de l’absència” (relat), in AA.DD.: Contextos. Ed. Grupo 10 llibreries de qualitat, València),   Vicent Berenguer, músic de la Marina Alta, em va dir un temps després que el meu relat havia estat una de les fonts d'inspiració que l'havien portat a elaborar una composició musical titulada Mots... Això és un exemple d'aquestes meravelloses "cadenes de contagi creatiu" que es produeixen algunes vegades)





dijous, 10 de maig de 2012

Veriueu-ho (19): Remeis casolans i dèficit espanyol


Àlbum 86: La cadira de Tàpies




En una escapada que vam fer a Barcelona, el cap de setmana del 10 al 12 de febrer, vam tenir l'oportunitat de visitar l'exposició antològica organitzada per la fundació Tàpies arran de la mort de l'artista. Aquesta és una de  les fotos que hi vaig fer i que em sembla molt simbòlica i representativa del seu  tarannà i de seva l'obra

dimecres, 9 de maig de 2012

aPARAULA'm: Panteixar



panteixar

v. intr. [LC] [MD] [AGR] Respirar forçadament, amb panteix.

Com ja ens té acostumats, Victor Pàmies ha aprofitat que aquest any se celebren els cent anys de la creació de la secció filològia de l'IEC i de la mort de Joan Maragall, el poeta de la paraula viva per plantejar al conjunt de la catosfera que cada bloger apadrine una paraula. Jo no he reflexionat massa i m'he decantat per panteixar. Aquestes són algunes de les raons de la tria: 
- És tracta d'un verb. Pot haver-hi paraules més vives que aquestes que signifiquen una acció?
- panteixar és respirar: juntament amb el bategar, una acció bàsica per a la vida.
- Però panteixar és respirar amb esforç, de vegades, fins i tot, agònicament. I no és veritat que la nostra llengua fa un esforç per sobreviure?
- Finalment, aquest esforç del panteix és també associat a l'impuls del desig, a l'alteració fisica i psicòlògica de l'acte amorós. I no és l'amor, l'erotisme, un ingredient essencial de les nostres vides i, en un altre sentit, de la lleialtat a la nostra llengua i al nostre poble?

Panteixem, doncs, ben fort! 

Per veure el llistat complet de participants i de paraules apadrinades, cliqueu aquí




dimarts, 8 de maig de 2012

Del rent de la lectura



 
   Ens adonem perfectament que la nostra saviesa comença on la de l'autor acaba, i voldríem que ens donés respostes, quan l'única cosa que pot fer és donar-nos desigs. I aquests desigs només pot desvetllar-los en nosaltres fent-nos contemplar la bellesa suprema que el suprem esforç del seu art li ha permès assolir.


                                         Marcel Proust

dilluns, 7 de maig de 2012

Afinitats electives: Desirée Dolron, entre la pintura i el sagrat




    
  La fotògrafa holandesa Desirée Dolron (Haarlem, 1963) desenvolupa la seva tasca creativa es desenvolupa sobre dos eixos principals: els reportatges a través del món i les fotografies d'estudi. 
   A la sèrie Xteriors (2001-2006) fa una imitació minuciosa de la pintura dels primitius flamencs i, sobretot, de J. Vermeer. Una altre treball essencial en la seva evolució va ser el reportatge que va realitzar en 2002 al llarg de l'illa de Cuba i que va titular Te doy todos mis sueños. Finalment hem de posar de relleu dos treballs relacionats amb el sagrat: Gaze (1996 - 1998), una sèrie de retrats davall l'aigua, inquietants, que semblen temptar els límits entre la vida i la mort i Exaltation, Images of religion and Death (1991 - 1999), una mostra de rituals màgico-religiosos realitzats a la India, el nord d'Àfrica i altres indrets d'Àsia com Tailàndia o Filipines.
   El seu treball em sobta per la seva singualitat, basada en  una tècnica ben sofisticada on juga un paper  protagonista la utilització de la llum i les ombres  i la creació d'un ambient de misteri, enigmàtic,  fantasmagòric.






dissabte, 5 de maig de 2012

Codolades, 1: La paraula és l'home




Aquesta gentola diu
que compleixen els contractes:
l'escurcen als interins
i l'engrossen als amics

             vejats miracle!


divendres, 4 de maig de 2012

Conversa-recital poètic: presentació a Pego de "Blasfèmia" i "Quadern de sal"



   Avui, a les vuit de la vesprada, a la casa de cultura de Pego, recitarem i parlarem de poesia al voltant dels poemaris Blasfèmia de Janko Polic Kamov, traduït per Pau Sif i Quadern de sal, de Carles Mulet. A més de tots dos hi participarà també la poeta i directora de la col·lecció "Razef" d'edicions 96 Maria Josep Escrivà.
   Esperem que siga una molt bona vetllada i us convidem a tots, si podeu i us plau, d'assistir-hi.


dijous, 3 de maig de 2012

Jo que de la gran Safo en sóc parell: (versions de Paul Verlaine, 4)








Les amigues, III
Per amica silentia

Els amples cortinatges de blanca mussolina
Que la pàl·lida llum de la llàntia nocturna
Fa fluir com si fos  una ona opalina
Dins l’ombra  flonjament  misteriosa i obscura,   

Els amples cortinatges del gran llit d’Adelina
Han escoltat, Clara, la teva veu contenta,
La teva dolça veu  sonora i falaguera
Que amb una altra veu s’enllaça, enfurida.

“Estimem, estimem!" Deieu amb veus trenades,
Oh! Clara, oh ! Adelina, víctimes adorables
De la noble ofrena del vostre ésser tan alt.

Estimeu, estimeu! Volgudes solitàries,
Atès que en aquests  jorns que són tan malaurats,
El gloriós Estigma encara vos escau.