És des d'aquell pòsit que ara m'he llegit Crònica de la ciutat de pedra i - tot i tractar-se d'una novel·la ben diferent, tant a novell de la història com del discurs - el resultat ha estat la mateixa sensació de quedar envescat en el fil que va descabdellant la narració. Ara el que ens fascina és la mestria amb que el narrador focalitza el relat en la mirada nova i la veu innocent d'un nen per tal d'aconduir-nos a través del laberint de la vella ciutat de pedra que el punt de vista infantil amara d'una sensibilitat panteista i, de mica en mica, pren el pols a la gernació que l'habita, encara encabida a dins el gresol de la societat tradicional, secular - entrecreuada de relacions familiars i veïnals, de convivència religiosa i d'extraordinària vitalitat dels rituals i les supersticions populars, amb una forta pulsió matriarcal... -, però plenament convulsada pels esdeveniments bèl·lics i la tensió política i ideològica de la segona guerra mundial.
Tot això, des d'un discurs entelat pel record i, potser, per l'enyor; que prova de salvar un passat que se sap ja extingit, destil·lant-lo per l'alambi de la literaturització.
Afortunadament, Ismaïl Kadaré està prou ben traduït entre nosaltres i encara em queden alguns llibres més per assaborir. Sense presses, anirem parlant-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada