divendres, 29 de novembre del 2013

El Capità Telefunken




   Seria a finals dels anys cinquanta, la televisió acabava d'arribar al meu poble Gata. Al carrer la Bassa,  un botiga d'electricitat oferia els primers aparells al públic. Sembla que l'establiment era una mena de concessionari de la marca alemanya Telefunken (o potser és que no n'hi hauria pràcticament d'altra).
  Hi havia un cartell de la marca a la façana de l'establiment i, en un lloc central de l'escaparata, s'exposava un televisor nou , llampant - jo no en coneixia l'existència d'altre en tot el poble- que quan era engagat -sobretot quan hi retransmetien un partit de futbol- atreia una munió més o menys gran de gent a la vorera o enmig del carrer, àvida d'abocar-se en aquella finestra miraculosa.
Amb aquell èxit espaterrant, tots els membres de la família propietària del negoci van passar a malnomenar-se  els de Telefunken..., i ja no han deixat mai de ser-ho.
   A la mà d'enfront del carrer, unes cases més avant, hi havia l'estanc on jo anava a comprar els tebeos: El Guerrero del Antifaz, El Jabato, El Capitán Trueno,... Aquest darrer era el meu preferit, encara que van haver de passar molts anys per assabentar-me que el seu creador era un home profundament democràtic i d'esquerres i que la història d'aquest heroi, estava minada de referències amagades: com l'escut que portava al pit i que no era altra cosa que l'ensenya quatribarrada.
   Com també han hagut de passar molts anys, just fins avui, per descobrir que entre les parets d'aquella botiga de televisors també anava creixent  un xiquet que amb el temps arribaría a ser el gran heroi valencià d'aquests primers anys del segle XXI: #Paco Telefunken.


dimecres, 27 de novembre del 2013

dimarts, 26 de novembre del 2013

M'agrada Antònia Vicens





Antònia Vicens a Vides Literàries


       Ara fa un any, dins la trobada de Contes al palau, a de Gandia vaig conèixer l'escriptora Antònia Vicens. De la gran impressió que em va causar en vaig deixar constància en un article d'aquest blog. Arrel d'això hem pogut connectar personalment i, conseqüència d'aquest coneixement, ara m'acaba d'arribar un exemplar del poemari que acaba de publicar, Sota la pluja el crit, a Lleonard Muntaner Editor.
   Només he pogut fer-ne una ullada però ja puc expresar-vos la meva impressió enlluernada per l'expressivitat tan punyent com emotiva d'aquesta "col·leccionista de paraules".

dilluns, 25 de novembre del 2013

Vostés no escolten (ni als seus regidors!)





Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 10)




yuagari no
mijimari narite
sugata mi ni

emishi kinô no
naki ni shimo arazu



Després del bany
hem vist davant l'espill
i en veure el cos

encara hi rau quelcom
d'ahir: un cert somriure

(versió meva a partir de traduccions al castellà i a l'italià)

diumenge, 24 de novembre del 2013

A Enrique Cerdán Tato "... compañero del alma, compañero"




   A Sabino Saña, la lividez se le vino de la misma tierra escarchada aún de vigilias y fue transfigurándolo talmente en presencia del pelotón de fusilamiento. Que vais a matar a un cadáver. Y supo tqambién, en aquel instante, que iba a quedar en la memoria de las gentes como un heroe.

(Los ahorcados del cuarto menguante)


Amic i company de lluites. Ens ha deixat un home honest i increbantable. La lluita continua. Tenim el seu exemple.

divendres, 22 de novembre del 2013

Afinitats electives: Lilya Corneli, fotografia i intuïció





   Lilya Corneli va nàixer a Armènia el 1978, actualment viu a Hamburg (Alemanya). De la seva obra vull destacar la utilització de la figura humana -preferentment femenina - així com la utilització d'un repertori de tècniques com l'ús abundant del blanc i negre, la utilització de tonalitats ocres,  el treball minuciós del clar i l'obscur i el rostres i encontorns esborradissos..., que fan que les seves imatges s'amaren d'un tel oníric, d'una bellesa inquietant.

   El meu treball sempre es desenvolupa a partir de la intuïció. Entenc la meva imatge com a resultat d'una emoció que sorgeix en el moment de la creació, i no tant com a expressió d'idees visuals necessàries.





   

dijous, 21 de novembre del 2013

Sí, nosaltres érem... els de la classe de carles




   He dubtat si hauria d'afegir encara una altra entrada en aquesta mena de crònica de la meva jubilació. Em fa una certa nosa que no es converteixi tot plegat  en un esbombament d'elogis excessius i exagerats, tot i que poden resultar lògics en aquest tipus de celebracions.    
   M'he decidit però, finalment, a concloure amb el lliurament d'aquest emotiu escrit de felicitació que em van lliurar els alumnes d'aquella primera promoció d'ensenyament en valencià a Pedreguer. I ho he fet perquè, d'una banda, amb això faig justícia a tantes mostres d'autèntic afecte que m'han expressat tant els alumnes actuals com molts dels que he tingut al llarg de la meva vida professional; d'altra banda, perquè amb el que m'han expressat he descartat la idea, que en aquest darrers anys m'ha assetjat algunes vegades, que semblava que el treball realitzat no havia servit per a res o per a ben poc.:Veient-los, escoltant-los i llegint-los he comprés que el meu gra de sorra potser si que ha contribuït a anar construint l'alternativa que  algun dia puguí assolir canvis socials fonamentals en el sentit de l'alliberament personal, nacional i social, la societat plenament lliure, democràtica i solidària a què sempre he aspirat.


dimecres, 20 de novembre del 2013

De regal, la vida en un llibre.





   Quan Pilar va començar a maquinar, ara farà uns tres mesos, la festa que em prepararien per la meva jubilació, va pensar de seguida que una de les coses que em podia fer més il·lusió era un llibre commemoratiu on alguns bons d'amics, relacionats amb diferents fases de la meva vida,  hi diguessin alguna cosa. 
   Producte d'aquella idea ha estat un llibret tan senzill com bellíssim - imprès per edicions 96 amb una cura igual a l'estima que em tenen- on Tere Savall (autora del cal·ligrama de la portada), Emili Muñoz, Malena Soler, Isabel Julià, Antoni Server, Llucia Fuster, Tomàs Llopis, Salva Vidal, Juli Pasqual i Pep Ivars van explicant episodis importants de la meva vida, salpebrant-los -això sí- d'un munt d'elogis desmesurats, com -d'altra banda- cal que facin els amics.
   Si en teniu gana podeu llegir tots els textos  (als qual cal afegir l'entranyable escrit de Pasqual Bas i Marga de los Reyes que, malauradament, no va arribar a temps per ser-hi inclòs) activant
                   A Carles Mulet (1974-2013)

   A tots ells vull expressar-los el meu profund sentiment d'estima i el meu agraïment. I a Pilar, a més a més, el meu amor que creix i creix.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Veriueu-ho Salvatge (4): Especial Canal 9




Què farem? -diu el jubilat: De moment, una paella.




   Ahir, quan anava a començar la darrera classe de la meva vida laboral, va començar a entrar una filera de gent que em va trasbalsar fins la columna vertebral: excompanys i amics, exalumnes, la meva germana major... i la meva filla menuda, la Marina, que jo creia a Barcelona. Amb tot encara vaig tenir esma de començar la dissertació - les diapositives que l'acompanyaven les podeu veure al vídeo que il·lustra aquesta entrada - i just quan havia comentat la diapositiva on hi apareixien les meves filles i havia esmentat la major, Laia, "que estava a Anglaterra", ella que arribava també a hora per assistir a la resta de la classe i a totes les meravelloses intervencions que després em van dedicar - elogis desmesurats, no cal dir-ho- la bona gent que havia vingut a acompanyar-me durant la classe i durant el dinar -també sorpresa- que es desenvolupà després. Tot plegat fou una perfecta borratxera d'emocions, inoblidable.
   Aquest matí, primer dia de la meva jubilació estic de magnífica ressaca. M'he alçat i el jubilat ha dit, i ara què farem? El valencià li ha contestat, parodiant, i a la vegada contradient,  aquell cèlebre poema llorentià: Farem una paella. Així que aquí em teniu, després d'haver comprat alguns ingredients que em mancaven i d'haver fet una passejadeta a la vora d'una mar enfurismada: preparat per iniciar el ritual, amb l'esperança que, quan Pilar torni de la feina i les meves dues filles vinguin a casa per celebrar els meus seixanta anys, la paella estigui a punt i, si pot ser, a l'alçada del seu paladar i de la seva gana.

dilluns, 18 de novembre del 2013

Una vida de treball, en bona companyia




   Avui em pensava que només es tractaria de la meva darrera classe, acompanyat dels meus alumnes i companys que ho desitgessin, però ha estat un allau d'emocions... 
   De moment, podeu mirar, si això us plau, aquest vídeo amb què m'han obsequiat les companyes i els companys del centre.

dijous, 14 de novembre del 2013

Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 9)




yuami suru
izumi no soko no
sayuri hana

hatachi no natsu wo
utsukushi to minu


lliurada al bany
talment un lliri en flor
endins de l'aigua

que bells són, oh, que bells,
aquests meus vint estius!

(versió meva a partir d'una traducció al castellà)   





dimecres, 13 de novembre del 2013

Memòria dels ossos





pluja que habita
a l'ombra dels miralls,
i no s'oblida

memòria dels ossos
com un udol que ensuma

dilluns, 11 de novembre del 2013

Miquel Martí i Pol: Un dia qualsevol, de fa deu anys...






UN DIA QUALSEVOL
Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.


Pensaments, 63: De Jo i l'Altre






Sóc un doll d'avidesa. L'altre és el motlle on m'acompleixo


dissabte, 9 de novembre del 2013

Del manteniment de la bellesa




   Mantenint la bellesa, preparem aquell dia de renaixement en el qual la civilització posarà al centre de la seva reflexió, lluny de les virtuts formals i dels valors degradats de la història, aquesta virtut viva que funda la comuna dignitat del món i de l'home i que hem de definir ara front a un món que la insulta.

Albert Camus



Cabellera esbullada: (versions d'Akiko Yosano, 8)





harusame ni
nurete kimi koshi
kusa no kado yo

omowaregao no
kaidô no yûbe



Llànguida arònia
amarada de pluja
de primavera...

Si ell petja el meu llindar
com se'm trasmuda el rostre!


(versió meva, a partir d'una traducció al castellà)


dijous, 7 de novembre del 2013

C'era una volta un paese





Els ho hem de fer pagar ben car.



En el centenari d'Albert Camus.





   Poc abans de morir havia dit: "Tot just començo". I, veritablement, la seva mort -als 47 anys- va ser ben prematura.
   Tot i això, el seu nom és avui un referent literari mundial de primer ordre. A tall d'exemple només, caldria ressenyar que la seva novel·la L'estrany figura en primer lloc dels 100 millors llibres del segle XX que van establir, mitjançant un sondeig fet el 1999, Le Monde i la Fnac.  La sort de tenir una traducció tan excel·lent com la que va fer Joan Fuster d'aquesta obra mestra hauria d'empènyer-nos encara més al seu gaudi.
   Veieu aquí El que ja vam dir a propòsit de L'Estrany
   D'altra banda, aquest lloc d'honor que avui ocupa l'obra d'Albert Camus em sembla merescut, atès que es tracta d'un dels escriptors contemporanis que per la seva radical humanitat, independència, rebel·lia i honestedat és manté plenament interessant, actual. I en el nostre cas, a més a més, la seva ascendència menorquina per part materna ens l'hauria de fer encara més proper.





dimecres, 6 de novembre del 2013

Les veus ben altes contra la cova de lladres




M'agrada Josep Lluís Roig


(imatge treta de CiutatOci)



Crec en la reencarnació del desig,
que tot serà igual, de nou, una i una altra vegada.
Que tu vindràs, que jo temptaré els dits,
que tu seràs, de nou, sorpresa invertebrada.

(Un boxejador entre la boira. "Viatge, nota XI)


dimarts, 5 de novembre del 2013

Ja que estem, perquè no anem a l'arrel?: Tanquem el PP!





Afinitats electives: Ivan Spasic. L'instant, negre sobre blanc


 


No fa massa que vaig descobrir l'obra d'aquest fotògraf serbi (darrerament m'interessen prou els fotògrafs balcànics, potser perquè són el europeus que han viscut recentment, un món més convuls, amb més càrrega dramàtica---, i això marca).

  D'Ivan Spasic n'he pogut recollir poques dades, que és nat a Kragujerac, que té ara 34 anys i que, a més de fotografiar, també pinta i fa treballs audiovisuals.
  Les seves imatges s'adiuen prou amb aquesta atracció meva pel l'instant atrapat en blanc i negre. Adés amb un traç net, adés amb un dinamisme esborradís,  parlen per elles mateixa.


Luís Cernuda, en els 50 anys de la seva mort






Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo solo sea
Memoria de una piedra sepultada entre ortigas
Sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
Al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
Donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
No esconda como acero
En mi pecho su ala,
Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allá donde termine ese afán que exige un dueño a imagen suya,
Sometiendo a otra vida su vida,
Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
Disuelto en niebla, ausencia,
Ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
Donde habite el olvido.