(autoretrat)
M'he interessat per l'obra i la vida d'Anna de Noailles a partir de la lectura d'un parell de versos seus que diuen
- S'élever au réel et pencher au mystère,
Être le jour qui monte et l'ombre qui descend.
i que formen part de La vie profonde, el primer poema seu que he traduït i que podeu llegir en aquest article.
Anna de Noailles (Paris 1876 - 1933) és una escriptora francesa d'origen romanès (i també grec) provinent de l'alta noblesa (princesa Bibesco Bassaravia de Brancovan) que va créixer en un ambient d'extremat refinament artístic i cultural (a tall d'exemple, la seva família va mantenir una estreta relació d'amistat amb Marcel Proust). En 1897 es va casar amb el comte Mathieu de Noailles.. La seva educació exquisida, el seu gran talent creatiu i el seu extrordinari atractiu, l'abocaren en una intensa vida social i sentimental: va ser la musa i l'amant de l'escriptor Enri Frank, però també la causa del suïcidi de Charles Demone, que no va poder sobreviure al refús per part de la poeta del seu amor apassionat.
Anna de Noailles va jugar un paper important en el món artístic de primeríes del segle XX a Paris. El seu saló era freqüentat per escriptors tan rellevants com Paul Claudel, Colette, A. Gide, F. Mistral, P. Valery, J. Cocteau, Max Jacob, F. Mauriac...
El 1904, junt amb d'altres dones, va crear el premi "Vie Heurese", que esdevindria el prestigiós "Prix Fémina" a la millor obra francesa en poesia i prosa.
De la seva creació m'interessa la tensió dialèctica entre la component dionisíaca i la tràgica, que va construint una poètica original des de la simbiosi del classicisme, el romanticisme i la modernitat simbolista.
La vida profunda
La vie profonde
Ésser en la
natura talment un arbre humà,
Escampar els seus desigs com un profund fullatge,
I sentir, per la
nit calma i per les gropades,
La saba universal afluir-li a les mans!
Viure, haver-hi els
raigs del sol sobre la cara,
Beure la sal
ardent del ruixim i dels plors,
I tastar càlidament la
joia i el dolor
Qui fos un baf
humà dins l’esfera tan ampla!
Sentir, dins el cor viu, l'aire, el foc i la sang
Arrombollar-se així com el vent per les landes.
- Enlairar-se al real i
al misteri abocar-se,
Ser el dia que munta i l’ombra que s’abat.
Com capvespre morat amb color de cirera,
Deixar del cor vermell córrer la flama i l’aigua,
I així com l’alba clara al vessant recolzada
L’ànima que somia, allà on fina la terra...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada