diumenge, 27 de desembre del 2015

dimecres, 16 de desembre del 2015

Sense arrim, Celan









Parla –
Però no departeixis el No del Si.
Dóna al teu dir sentit:
Dóna-li ombra.

Paul Celan





Cèrcol
d’en
        dins

Petja
que s’avença
Al llast de l’ànsia

Llum
brins de sol  
del negre fum


Celan
és un refús
que fussa al moll
son de la memòria



i així
l’arena puja als ulls:
sort d’ocells
o gra de blat

(prec
destinat
al reclam
                badat)



dijous, 10 de desembre del 2015

...I Desembre






De lluny alenen les fotos,
és una lenta podridura,
ara, entre els dits embriacs
l’escandall d’aquell aroma,
- la natura és un vestit
ja fet a mida
de tan usat

colors davall la pols,
l’alçaprem del fred
duu aquell primer rampell
eixancat al llom
d’una egua jove,
i també  la unció
d’uns genolls pagant
ja de bestreta

aquell ofec de llet en pols
que s’enganxava al paladar
                    dels vençuts,
i els tinters de tinta trista
que tacava com les móres,
i les comunes de l’estació
                       llodriguera
amb sentor del pixum

capvespres de febre
i nits d’insomni, s’encabien
en el misteri  tou i esbullat
de les dones
                       i l’esgarip
congelat de l’esmolador
colgat i fermentat
sota el feix de tants muts
- aquell engonal pudent,
                             potent,
la pau, a la fi, defecada.

Però el goig saltava marges
amb pantalons curts
i cuixes innocents,
lliscava obscè el regalim
de la pluja vidre avall
fins al deixant del riu,
primers gargots  del temps
que l’aigua esbandia
i el sol eixugava
com una camisa de serp
- la coïssor ja abrasia el brocal
de la carn ascendent.


Desembre d’olor de cafè
i color de rostoll
encés en calç d’ànsia,
amb aquest vernís torrat
que engalipa
 el baf de l’hivern,
 - pels ulls encara
enlleganyats de les cases
 s’endevina la sentor
blaürada de sexe

un frec de serp ben alletada,
aquell acull turgència
tèbia
          fumejant,
i el tacte fa obscur el cos
com s’afina el plor d’un saxo
- neix l’aiguaneix
mentre s’esbrava el nard


i el cos es torna d’un cel cru
pruna
               pinyol de porpra
balanceig com d’alguer
festejat per l’onatge
- inaprehensible
esbós
de la falzia,

i torna el repic de la pluja
sobre el teulat del silenci
tecleja la tendror en cada cicatriu

palpada a cegues, 
bell en l’ocult, s’agitarà el xiprer
mentre amb ulls de cotxe
ens endinsem
cap a l’opac
de la nit

l’amor s’adorm al trenc submís
de les parpelles,
esmerçar el solatge d’una vida
per engrunar el bo de l’amarg


Sí:
quan més lluny
més a l’ini
ci.)


diumenge, 15 de novembre del 2015

Del temps i de l'existència


(imatge: Balthus)


El temps que hom guanya no es pot apilar en un graner; és contradictori de voler economitzar l'existència, la qual, precisament,  només existeix despenent-se, i es fàcil de demostrar que els avions, les màquines, el telèfon,  la ràdio no fan els homes d'avui més feliços que els d'ahir. Però, en realitat, no es tracta pas de donar als homes temps, felicitat, no es tracta d'aturar el moviment de la vida: es tracta d'acomplir-lo.

Simone de Beauvoir


diumenge, 11 d’octubre del 2015

Octubre





Ja s’atarda estremida, l’alfàbega
el plom ja assetja
el vol del jazz

hi ha verema sense dolor?
l’estiu reblert
ara és regalim que davalla

octubre llampegueja,
ja s’albira l’incert
d’arrels aquàtiques
- l’ombra precipitada al fondal
branda una feredat de bronze

ara que la font del sol
ja raja fang, i si mires
 les mans tremolen
fuig el record?
quan mor, tanca les ales?
  
canteret del consol,
el buit d’una mà
abocat al buit d’una altra.


Però encara es beslluma
 l’arc pur del dunar,
entre el blau de la boira
i sobre el groc ja trillat
un envit de carn completa

viva de set, l’esfera s’estim(b)a  
dins l’erm fondal enfurit
i és un record encès d’argelagues
- la mort de la mort
en l'estrall de l'orgasme

tesa i untosa
es dreça la tardor,
i clivellada

la dona s’hi passeja
dejuna com un dàtil





dijous, 17 de setembre del 2015

De l'exposició a la vida

(imatge: Balthus)

... encara que si plou no sé per què he de sortir amb paraigües

Luis Cernuda


dimarts, 15 de setembre del 2015

Mans





Mans amb el do remot del coure
celat  dins l’apetit, l’encet d’on neix
el toc elèctric, la nuesa
- reclam d’abans del pes
aquest mirall excels de la carn
que és sempre verge

terraprem de la pruna,
la victòria d’un solc espès
retorna la llum a l’escletxa fundadora,
-bàlsam de llàntia encesa
 la llengua s’hi rabeja
damunt el mos

i alçatrèmol del tany
veler inflat de mitjanit, quan ja collat beslluma
 com el tall d’una espasa esposa,
- formós en el galop
alt en la dansa
ample en la lliurança

compàs del tast del trau a l’enjòlit de l’èter,
el vi electritza el tremp de les venes
i sortosa s’enrama la sal del desig.


dimecres, 5 d’agost del 2015

Encès brocal d'agost







Ressò de trons a dins l’aljup eixut de la calor
pel bull de la nit circulen records de trens tempestuosos
ja tot es torna impúdic rere el vel suat de l’estiu


allò que fou soscavament d’un caramell de gel
i aiguaneu de cançó  clara del torrent
i penó orejat del cos i corbada esgarrifança

l’encès brocal d’agost  endanyat de baladre
 em duu als narius el dolç estigma reclam
negre de cafè amb rom ben cremat

Ella s’eixanca en un balanceig de malucs d’orgue
i el sol es buida a dins la balma que crea l’espelma
amb el llest xuclar sedec de les avencs aviciades

i l’àncora en la carn i l’esquinç sagnant encara



divendres, 24 de juliol del 2015

Notes a "Curs de filosofia en sis hores i quart", de Witold Gombrowicz





-         Res és, perquè tot es mou? Res hi ha sense el moviment? No hi ha essència, sinó autenticitat?
-         La creació i el plaer  cavalquen ones magnètiques. Bateguem entre la llibertat i l’apropiació mútua, entre la singularitat i la interpretació, entre la consumació i la realimentació. La vida subsisteix mentre és dinàmica. Tot es mou perquè és finit
-         Subjecte vital significa xoc amb el món, que és indivís i sotmés. Tot és “viu” a la seva manera? Ser humà és una irritació de la natura, ésser un “luxe”?
-         És sempre l’”interès unipersonal”, singular, qui dona forma a les creences?
-         Només s’és plenament lliure si hi renuncies? I aleshores, la llibertat ja és del tot inútil? La “llibertat possible” només pot ser ”acte lliure”, la possibilitat de elegir entre opcions que encasellen?
-         L’ésser esdevé humà per la convulsió imperativa d’esdevenir conscient? La consciència és un ull-esberla, la llibertat es fa possible pel llindar-parèntesi que hi posa límits, neix de l’escissió amb el tot, acondueix a l’exili, a la parcialitat, el pecat de la rebel·lió vers la saviesa. Podem assumir la vida perquè acondueix a la mort?
-         La intuïció és el passatge entre el món individual/lògic i el col·lectiu/màgic. El flux humà és relligat pel sagrat?
-         L’existència és un batec vital que teixeix una xarxa. Els nusos que sostenen la xarxa son instants de consumació i renaixement, a l’ensems catarsi i meravella. La mancança possibilita la plenitud. La plenitud vital són ràfegues, només el temps de l’enjòlit.
-         La visió és una descripció mentre què la vivència és una èpica. L’ésser només pot ser una melodia puntejada? Instants de totalitat suspesa, alienació externa als límits?
-         No hi ha llei autèntica sense puresa, però la puresa no s’imposa, només transcorre i a l’ensems que es fa canvia de llera.
-         Els altres són pastats per nosaltres? En l’amor, l’individu es fon en l’espècie. Una victòria que aniquila. El glop d’aigua depèn tant de la set com de goig d’apaivagar-la. Gosar és gojar, inseminar en la fatalitat la llavor de la meravella.
-         Tot engany, realment, és autoengany perquè mai hi ha engany si hi ha autenticitat. L’autenticitat és tan omnipresent com esmunyedissa.
-         És perquè és ple que el no-res és insensible i inaprehensible.
-         I jo? Sóc (i/o/perquè) em construeixo? Perquè puc recórrer-me mentalment? O bé, si hi aprofundeixo, només arribaré al buit de la “inautenticitat”? És el personatge la carcassa primera, primària? L’espill interior és un engolidor fet de vertígen i angoixa? Por negra a la gravetat absoluta del no-res?

(Crec que el que “sóc” podria explicitar-se d’alguna manera si extraiés el fil constant de pensament que interconnecta, i fa “coherents”,  aquestes idees que m’ha fet aflorar, irreflexivament, la lectura d’aquests apunts gombrowiczants. Tot i que, segurament, aquest principi generador, germinal, no es podrà expressar “raonadament”. L’intueixo com un hàlit potencial que emana del conjunt del meu tempteig vital, de manera tan veritable com indefinible. Poesia?)

divendres, 10 de juliol del 2015

M'agrada Anne Carson



(imatge treta de The Guardian)






(poema Indigència sumptuosa del llibre Men in the off hours, d’Anne Carson, Vintage Contemporaries. Nova York: 2000. Trad. al català inèdita)
INDIGÈNCIA SUMPTUOSA
La teva opinió em proporciona un sentiment greu. M’agradaria ser el que tu em consideris.
(Carta 319 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
és una frase
Pots veure que visc en la ignorància.
(Carta 368 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
que els acadèmics fan servir
Ella era un ésser massa enigmàtic per poder-la desxifrar en una entrevista d’una hora.
(Carta 342a de Thomas Higginson a Emily Dickinson)
per definir el silenci
Corrent entre el meu petit cor—i deixant la sang de banda—
(Carta 248 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
femení.
Déu em va fer [Senyor] Mestre—no vaig ser—jo mateixa.
(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
Guarda tot allò que puguis, Emily.
I quan miro d’organitzar-me—la meva petita Força explota—i em deixa nua i carbonitzada.
(Carta 271 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
Guarda tots els trossets de fils.
Tens un petit cofre per guardar els Vius?
(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
Un d’ells pot ser
Per Déu, digué Ofèlia.
(Carta 268 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
el camí de sortida.
( Traducció de Dolors Udina. 
Tret de La Poètica )

dilluns, 6 de juliol del 2015

Notes i tasts: A propòsit de "Cap nom del món", de Carles Camps Mundó





La irreductibilitat del subjecte. Jo en l'espill del riu de les paraules. 
Reflexió, introspecció, esllavissada. 
El fardell. L'amarga lucidesa. 
Carcassa muda. L'escorça de l'angoixa existencial. 
Unitarietat  i dissolució . Mixtura.
Paradoxa.





Tot tu com a lloc clos
...
Arbre tan sols. Místic o sant.
...
Enlloc enlloc. Tot és aquí i encara
Tot és sense esperança
...
¿Un tot immens, la infinitud?
¿O, quan hi penso, ho penso en unitat?
Però, ¿com?, si cap suma dóna Soledat
...
Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser
...
i mentre duro sóc etern
...
Però, digue'm,¿com és que el cos ha de sofrir,
que el sofriment és redemptor i el plaer no?
...
La paraula sentida singular és el silenci
...
-d'un silenci infinit, de molt abans del so,
que fa que fins el Verb fet carn es senti desvalgut-.
Enmig de res, inexpressable Jo.
...
i ser en silenci en el silenci
...
confòs cada cop més pel titubeig del dubte
...
¡Quina fatiga en les majúscules!
...


Açò és un poema





Potser  je bois de l’eau
perquè m'he amerat llegint
Que est-ce que la litterature?

Però açò és un poema
perquè a l'ensems, i malgré Sartre,
qui beu sóc jo.


diumenge, 5 de juliol del 2015

Brindem per Grècia





Per Grècia (i 3)


(imatge: viquipèdia)




Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben. 
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. 
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar. 
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. 


dissabte, 4 de juliol del 2015

Vaixell de Grècia




Per Grècia (2)






ASSAIG D'ECO AL PROMONTORI

HEMEROSCOPEÎON

Paraules del mar ens deien
fa tan poc, que trobareu
camins sense cap vaixell,
no desvetllats per l'oratge.

Vigilen, enllà del temps,
rostres fatigats de reis,
silencis d'inquietuds
horitzons de mil·lenaris.

Dintre dels somnis de Déu
comencen avui cançons
de sirènides, l'esforç
de pobles nautes perduts
per lents cercles viciosos

(Les cançons d'Ariadna)
Salvador Espriu


Per lents cercles viciosos
se'ns han enxarxat les barques
però encara ensumem l'oreig
el reclam de les sirènides.

Potser que ja ni vigilin
els nostres reis fatigats,
que només resti un silenci
sense horitzó per albirar.

Però encara a la talaia
el poble de la Marina
cerca via en les onades
camins sense cap vaixell,

no desvetllat per l'oratge

dimarts, 23 de juny del 2015

Del poeta i els mots


(imatge: Balthus)


L'home  que parla és enllà dels mots, a prop de l'objecte; el poeta n'és ençà. Per al primer ells són domèstics; per al segon, ells resten en estat salvatge.

Jean-Paul Sartre

divendres, 19 de juny del 2015

Tremolor d'heura





L’heura puja
com un pensament dejú
o mà que s’esmuny
emblanquinant la penombra


l’heura arrela
com la gana d’un infant
que modela entre les mans
el record d’una flama


l’heura anuncia
com n'és de nutrícia la mar

i envescadora

Xàtiva, la socarrada







dimarts, 16 de juny del 2015

16 de juny: Bloomsday







... té futur el País Valencià?



(imatge: Saó)


   Sí, té futur malgrat tot. Té futur perquè existeix, és molt vital. No podem oblidar que formem part de la gran nació catalana, i això ens salva perquè a Catalunya hi ha una dinàmica que sempre ajuda. Per als catalans és impensable no comptar amb nosaltres, i per a nosaltres és impensable no comptar amb ells.

Josep Lluís Albinyana.



Ocell a l'alba






Oh, alada garba!
El baf d'un cos de llet
que el toc trasbalsa

regalim de la nit
fosforescent d'escata

i el vol
             s'avé al redós,
 nu, que
              la pell li canta


(mentre enfora s'embranca
el clam foll d'un ocell
i indolent l'erm s'amara
del desgel de la saba)




dilluns, 15 de juny del 2015

El funàmbul, 6: W.G. Sebalt





   Així, doncs, la divisió del coneixement en múltiples disciplines complementa la idea, predominant avui dia, que considera que les ciències no són humanitats. Però és que deshumanitzar les ciències és una excusa per a supeditar-les a objectius que les empobreixen. A més, un cop d’ull a la llista d’autors literaris de formació científica no fa res més que confirmar la comunió entre allò que en diuen «els diversos camps del coneixement».

Però això és un simple editorial. Si voleu entendre realment què volem dir, llegiu W. G. Sebald.







Som - Obrint Pas