divendres, 24 de juliol del 2015

Notes a "Curs de filosofia en sis hores i quart", de Witold Gombrowicz





-         Res és, perquè tot es mou? Res hi ha sense el moviment? No hi ha essència, sinó autenticitat?
-         La creació i el plaer  cavalquen ones magnètiques. Bateguem entre la llibertat i l’apropiació mútua, entre la singularitat i la interpretació, entre la consumació i la realimentació. La vida subsisteix mentre és dinàmica. Tot es mou perquè és finit
-         Subjecte vital significa xoc amb el món, que és indivís i sotmés. Tot és “viu” a la seva manera? Ser humà és una irritació de la natura, ésser un “luxe”?
-         És sempre l’”interès unipersonal”, singular, qui dona forma a les creences?
-         Només s’és plenament lliure si hi renuncies? I aleshores, la llibertat ja és del tot inútil? La “llibertat possible” només pot ser ”acte lliure”, la possibilitat de elegir entre opcions que encasellen?
-         L’ésser esdevé humà per la convulsió imperativa d’esdevenir conscient? La consciència és un ull-esberla, la llibertat es fa possible pel llindar-parèntesi que hi posa límits, neix de l’escissió amb el tot, acondueix a l’exili, a la parcialitat, el pecat de la rebel·lió vers la saviesa. Podem assumir la vida perquè acondueix a la mort?
-         La intuïció és el passatge entre el món individual/lògic i el col·lectiu/màgic. El flux humà és relligat pel sagrat?
-         L’existència és un batec vital que teixeix una xarxa. Els nusos que sostenen la xarxa son instants de consumació i renaixement, a l’ensems catarsi i meravella. La mancança possibilita la plenitud. La plenitud vital són ràfegues, només el temps de l’enjòlit.
-         La visió és una descripció mentre què la vivència és una èpica. L’ésser només pot ser una melodia puntejada? Instants de totalitat suspesa, alienació externa als límits?
-         No hi ha llei autèntica sense puresa, però la puresa no s’imposa, només transcorre i a l’ensems que es fa canvia de llera.
-         Els altres són pastats per nosaltres? En l’amor, l’individu es fon en l’espècie. Una victòria que aniquila. El glop d’aigua depèn tant de la set com de goig d’apaivagar-la. Gosar és gojar, inseminar en la fatalitat la llavor de la meravella.
-         Tot engany, realment, és autoengany perquè mai hi ha engany si hi ha autenticitat. L’autenticitat és tan omnipresent com esmunyedissa.
-         És perquè és ple que el no-res és insensible i inaprehensible.
-         I jo? Sóc (i/o/perquè) em construeixo? Perquè puc recórrer-me mentalment? O bé, si hi aprofundeixo, només arribaré al buit de la “inautenticitat”? És el personatge la carcassa primera, primària? L’espill interior és un engolidor fet de vertígen i angoixa? Por negra a la gravetat absoluta del no-res?

(Crec que el que “sóc” podria explicitar-se d’alguna manera si extraiés el fil constant de pensament que interconnecta, i fa “coherents”,  aquestes idees que m’ha fet aflorar, irreflexivament, la lectura d’aquests apunts gombrowiczants. Tot i que, segurament, aquest principi generador, germinal, no es podrà expressar “raonadament”. L’intueixo com un hàlit potencial que emana del conjunt del meu tempteig vital, de manera tan veritable com indefinible. Poesia?)

divendres, 10 de juliol del 2015

M'agrada Anne Carson



(imatge treta de The Guardian)






(poema Indigència sumptuosa del llibre Men in the off hours, d’Anne Carson, Vintage Contemporaries. Nova York: 2000. Trad. al català inèdita)
INDIGÈNCIA SUMPTUOSA
La teva opinió em proporciona un sentiment greu. M’agradaria ser el que tu em consideris.
(Carta 319 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
és una frase
Pots veure que visc en la ignorància.
(Carta 368 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
que els acadèmics fan servir
Ella era un ésser massa enigmàtic per poder-la desxifrar en una entrevista d’una hora.
(Carta 342a de Thomas Higginson a Emily Dickinson)
per definir el silenci
Corrent entre el meu petit cor—i deixant la sang de banda—
(Carta 248 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
femení.
Déu em va fer [Senyor] Mestre—no vaig ser—jo mateixa.
(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
Guarda tot allò que puguis, Emily.
I quan miro d’organitzar-me—la meva petita Força explota—i em deixa nua i carbonitzada.
(Carta 271 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
Guarda tots els trossets de fils.
Tens un petit cofre per guardar els Vius?
(Carta 233 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
Un d’ells pot ser
Per Déu, digué Ofèlia.
(Carta 268 d’Emily Dickinson a Thomas Higginson)
el camí de sortida.
( Traducció de Dolors Udina. 
Tret de La Poètica )

dilluns, 6 de juliol del 2015

Notes i tasts: A propòsit de "Cap nom del món", de Carles Camps Mundó





La irreductibilitat del subjecte. Jo en l'espill del riu de les paraules. 
Reflexió, introspecció, esllavissada. 
El fardell. L'amarga lucidesa. 
Carcassa muda. L'escorça de l'angoixa existencial. 
Unitarietat  i dissolució . Mixtura.
Paradoxa.





Tot tu com a lloc clos
...
Arbre tan sols. Místic o sant.
...
Enlloc enlloc. Tot és aquí i encara
Tot és sense esperança
...
¿Un tot immens, la infinitud?
¿O, quan hi penso, ho penso en unitat?
Però, ¿com?, si cap suma dóna Soledat
...
Tot tu sigut fins a no ser sinó el que no vas ser
...
i mentre duro sóc etern
...
Però, digue'm,¿com és que el cos ha de sofrir,
que el sofriment és redemptor i el plaer no?
...
La paraula sentida singular és el silenci
...
-d'un silenci infinit, de molt abans del so,
que fa que fins el Verb fet carn es senti desvalgut-.
Enmig de res, inexpressable Jo.
...
i ser en silenci en el silenci
...
confòs cada cop més pel titubeig del dubte
...
¡Quina fatiga en les majúscules!
...


Açò és un poema





Potser  je bois de l’eau
perquè m'he amerat llegint
Que est-ce que la litterature?

Però açò és un poema
perquè a l'ensems, i malgré Sartre,
qui beu sóc jo.


diumenge, 5 de juliol del 2015

Brindem per Grècia





Per Grècia (i 3)


(imatge: viquipèdia)




Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu. 
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben. 
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. 
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar. 
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. 


dissabte, 4 de juliol del 2015

Vaixell de Grècia




Per Grècia (2)






ASSAIG D'ECO AL PROMONTORI

HEMEROSCOPEÎON

Paraules del mar ens deien
fa tan poc, que trobareu
camins sense cap vaixell,
no desvetllats per l'oratge.

Vigilen, enllà del temps,
rostres fatigats de reis,
silencis d'inquietuds
horitzons de mil·lenaris.

Dintre dels somnis de Déu
comencen avui cançons
de sirènides, l'esforç
de pobles nautes perduts
per lents cercles viciosos

(Les cançons d'Ariadna)
Salvador Espriu


Per lents cercles viciosos
se'ns han enxarxat les barques
però encara ensumem l'oreig
el reclam de les sirènides.

Potser que ja ni vigilin
els nostres reis fatigats,
que només resti un silenci
sense horitzó per albirar.

Però encara a la talaia
el poble de la Marina
cerca via en les onades
camins sense cap vaixell,

no desvetllat per l'oratge