dissabte, 31 de gener de 2015

Vicent Caselles Costa, fill il·lustre de Gata




   Avui ha estat un matí d'emocions i de records. Hem assistit als actes institucionals en honor de Vicent Caselles que s'han celebrat a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Gata i a l'institut del poble. De tot això en teniu ja un sintètic reportatge del cronista de Gata
Jo només vull parlar-vos de com la retrobada amb la seua família, -Olga (la seua mare), Coloma (la seua dona) i Vicent (el seu fill)- així com de l'emoció del recordar-lo, juntament amb molts dels que també van compartit amb mi el privilegi de la seua amistat i de la seua lluita, han estat una sotragada profunda que m'ha fet veure com la seua petja càlida, l'imant dels seus ulls vivíssims, m'ha acompanyat i seguirà fent-ho sempre. 

Auschwitz: L'infern és dins l'ésser humà



divendres, 30 de gener de 2015

Del meu llenguatge


(imatge: Balthus)


   El meu llenguatge és la prostituta universal a qui he de convertir en una verge

Karl Kraus


Afinitats electives: Shinzo Maeda, l'esguard que s'empelta en la natura




Shinzo maeda (1922 - 1998), és un fotògraf, i també cineasta, japonès que es va iniciar en la fotografia, de forma autodidacta, en 1936 especialitzant-se en la captació d'ocells. Després de la II Guerra Mundial, on havia participat com a soldat, es va retirar a les muntanyes, on va passar va passar dos anys en total comunicació amb la natura. En 1948 retorna a Tokio i es posa a treballar amb un fabricant de roba mentre segueix practicant la seua afició per la fotografia. El 1961 es troba, en una incursió per la muntanya, amb Kamishima Shiro, un altre fotògraf japonès del que es fa amic i amb qui s'associa. A partir de 1964 es professionalitza com a fotògraf i funda l'agència Tankei. El 1971 viatja de dalt a baix del Japó fent un reportatge fotogràfic i s'enamora del paisatge d'Hokkaido, que esdevé el lloc privilegiat de les seves imatges subtils i delicades.






dimecres, 28 de gener de 2015

M'agrada J.V. Foix (en els 112 aniversari del seu naixement)






Sol i de dol


Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany


Estem recapitulant






dimarts, 13 de gener de 2015

Real i misteri. (Versions d'Anna de Noailles, 4)





L'Honor de sofrir, VI



Ells van inventar l’ànima   amb el fi de sotmetre                      
El cos, que és l’únic lloc   del somni i la raó,                      
Que és l’asil del desig,   de la imatge i dels sons,               
I pel qual tot es mort   a l’instant  que ell pereix.                 

Ells ens imposen l’ànima   a la fi que  lassament                
Hom alci els ulls de terra   girats per oblidar-hi,                            
Després l’injuriós   boç d'amortallament,                                           
Que sota el vi vivent   tot és llim funerari.                        
- Jo no cometre  mai   contra vostra bondat,                               
 Contra vostra grandesa,   carnal si bé secreta,                        
Oh! Cos deixatat,   oh! Confuses ninetes,                           
La traïció de creure   en vostra eternitat.                         
Refuso l’esperança,   l’altitud,  la ingravidesa,                                                       
Que es diu estranya al món   i inclinada el fred                                                    
Dels vostres fossats foscos,   tan davall i massa estrets,      
 Jo vull dir, esbrinant   vostres nits vastes i vanes,                                 
Que res no sobreviu   a l’escalf de les venes!