Avui he començat una relectura de Quaranta nits amb Montaigne, d'Antoine Compagnon, i no em puc resistir a reproduir el fragment final del primer capítol, "El compromís". Digueu-me si aquesta reflexió no és -o hauria de ser- de rabiosa actualitat:
... Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se'l creu ningú; ha escollit un expedient en contra de la durada i, per tant, ha comès un error de càlcul.
Segons Montaigne, la sinceritat, la fidelitat a la pròpia paraula, és un comportament molt més profitós. Encara que no es tingui tirada a l'honestedat per convicció moral, si més no la raó pràctica hi hauria d'incitar
Algú podrà dir-me que això és una ingenuïtat, que les coses no funcionen així. Potser aquest també cau en el mateix parany de només mirar el guany immediat, front a la llarga durada. Potser la deshonestedat acabe pagant-se amb un estrall irremeiable (a l'estil Bettino Craxi, Pasok...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada