RECITAL-HOMENATGE A VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
GATA, 27 D’AGOST DE 2013
Bona nit a totes i a tots,
Ens trobem avui reunits ací per homenatjar
el gran poeta Vicent Andrés Estellés. I cal dir, per començar que aquest acte
s’emmarca dins la Festa Estellés
La raó d’aquest homenatge és ben clara,
estam davant el poeta més important de la literatura contemporània al País Valencià
i una figura de primer rengle, també, al costat de poetes com Maragall, Carner,
Salvat-Papasseït, Riba, Rosselló-Pòrcel o Salvador Espriu -homenatjat enguany-
entre altres dins el conjunt general de la literatura catalana que precisament
durant el segle XX se situa en un lloc privilegiat a nivell internacional.
Efectivament, com han assenyalat a bastament
els estudiosos de la literatura, la poesia de Vicent Andrés Estellés restableix
un pont d’alta qualitat literària que, damunt de segles d’intents de
minorització lingüistica i literària del
nostre país, connecta directament amb Ausiàs March, el nostre gran poeta
nacional. Una obra vasta i variada que, tot i les enormes dificultats de
creació, publicació i difusió que va haver de patir per haver-se desenvolupat
en gran part en el període gens propici de la postguerra i el franquisme, va
reeixir i es va convertir, a partir dels anys de la transició democràtica, en
un autèntic referent cívic i literari del poble valencià i del seu desig de
recuperació social i nacional, fins esdevenir un fenomen popular arran de la seua multitud de
recitals i per la musicació que dels
seus poemes van fer els cantants de la Nova
Cançó
Vicent Andrés Estellés va nàixer a Burjassot
el 4 de setembre de 1924 dins una família humil, de forners. La seva vocació
literària, centrada a l’origen en el teatre, és ben precoç però ja a mitjan
dels anys 30 fa els seus primers tempteigs poètics. El trasbals de la guerra li
impedeix de seguir estudiant, però és una època dedicada a la lectura, sobretot
de poetes en castellà com A. Machado o F. Garcia Lorca. Acabada la guerra
treballarà successivament de forner, orfebre, mecanògraf i ordenança fins que
finalment, després d’aconseguir publicar algun article a Jornada ingressa a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid on va
estudiar com a becat. És a Madrid que publica per primera vegada algun poema,
escrit originàriament en català i traduït al castellà.
Després del servei militar, el 1948, comença
a treballar al diari Las Provincias,
publicació on va arribar a ser cap de redacció (1958). És en aquests anys que
Estellés inicia la seua amistat amb figures senyeres de l’incipient moviment
cultural valencianista com Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, Les seues
lectures s’amplien i s’intensifiquen, llegeix amb profit el poeta base, Ausiàs
March, però també Verdaguer, Rossinyol,
Riba, Rosselló-Pòrcel..., juntament amb la freqüentació dels clàssics llatins
(Horaci, Virgili...), i els simbolistes i els surrealistes francesos (Baudelaire
i Eluard...), Shakespeare, Pavese, Withman Neruda.
El
1955 es va casar amb Isabel Llorente, deu mesos després va tenir una filla que
va morir als quatre mesos (fet que va tenir una gran transcendència en l’obra
estellesiana, amb la introducció punyent i permanent del tema de la mort).
Després, la parella encara va tenir dos fills més, Vicent i Carmina. És aquesta
l’època de l’inici de les seues publicacions: la primera, Ciutat a cau d’orella, es va produir el 1955.
A partir dels seixanta, Estellés va haver de
viure també, impotent, com s’orquestraven progressivament des de la direcció
del diari campanyes més i més agressives
contra el moviment democràtic de redreçament cultural i lingüístic dels
valencians fins arribar al seu acomiadament en 1978, moment a partir del qual
el nostre poeta es va dedicar exclusivament a la creació literària.
Els setanta són els anys de l’eclosió, pel
que fa a la publicació i pel que fa a la difusió, i la influència de la seua obra; un reconeixement que no
cessarà fins la seva mort (1993) i que no ha deixat de créixer fins avui. Només
hi ressenyarem algunes fites cabdals: l’aparició del Llibre de Meravelles (1973), la publicació de l’Obra completa, en deu volums, entre 1972 i 1990 i el projecte monumental del Mural del País Valencià que va començar a
escriure just amb la mort de Franco i es va publicar, primer en fragments i pòstumament
complet, l’any 1996; aquest Mural...
compren 60 llibres i parteix de l’afany sistemàtic de cantar el conjunt dels
pobles valencians. Vicent Andrés
Estellés va rebre, pel conjunt de la seva obra, el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes de 1984 i el Premi d’Honor d eles Lletres Valencianes de 1990.
Com ja havíem apuntat a l’inici i hem pogut
comprovar en aquest repàs sintètic de la vida del poeta, l’obra de Vicent
Andrés Estellés és realment molt fecunda amb un repertori que abraça el conjunt
de temes centrals de la condició humana: la pobresa i la fam, l’amor i el sexe,
la mort l’opressió, les persecucions, la lluita i la dignitat dels homes i dels
pobles, la ràbia i la impotència, la incomunicació..., però també l’esperança,
l’alegria de viure, la solidaritat.
Passa el mateix amb els seus registres
poètics que van des de la connexió directa amb la literatura popular
(nanes,cançons, albades, costums i religiositat popular...) fins al refinament
més culte, la subtil introspecció i fins i tot l’experimentació formal; com
també sorprén l’amplitud de la tonalitat dels seus poemes que abasten del sentimentalisme més íntim a la mostra més
despullada del desig carnal, o de la introspecció personal a la reivindicació col·lectiva
de vegades, fins i tot, amb tocs d’exaltació
èpica.
En definitiva, es tracta d’un poeta d’una
gran càrrega vital i a la vegada d’un ferm compromís amb el seu poble, com
podrem comprovar al recital que ve a continuació, on escoltarem poemes
emblemàtics representatius de l’amor conjugal i familiar, com “Creixen els
fills”o l’escruixidora “Cançó de bressol” dedicada al a seua filleta morta, juntament
amb altres que s’incardinen en la vessant més passional i eròtica, com “Els
amants” o “Aquella olor que tenia el teu cos”; els reivindicatius, com “Assumiràs la veu d’un poble”, M’aclame a
tu” o la “Cançó de la rosa de paper”, juntament amb els més costumistes o
hedonistes com “L’ofici” o l’horaciana “Res no m’agradaria tant”.
No voldria acabar sense recordar breument la
seua vinguda i recitació a Gata, un episodi que vaig viure de forma
privilegiada i que he guardat ben viu en el record:
Crec que va ser l’any 1974 (encara que també
podria ser una any o dos més tard) quan la gent que acabaria constituint “L’Aula
de Cultura de Gata” va organitzar un recital del poeta a la nostra població. Em
vaig encarregar d’anar a per ell a València i de tornar-lo després a casa, ja
que Estellés no conduïa. Recorde l’humil escaleta que conduïa al seu piset, i
la dona arropant-lo i donant-nos les darreres recomanacions per al viatge. En
arribar a casa, Vicent va conéixer al meu pare i parlant – Vicent era extraordinàriament
extrovertit- es van adonar que havien nascut només amb quatre dies de
separació. Tant i tan interessadament es van posar a recordar anècdotes del
passat comú que vam haver de forçar-lo per anar a recitar. L’acte es va
realitzar al saló de ball que hi havia, contigu al cine, a dalt del bar
Casablanca. Recorde sobretot aquella
cambra plena, la proximitat i el seguiment atent del poeta per part dels
assistent i, sobretot, l’impacte que hi va tenir el poema “res no m’agradaria
tant”, recitat amb aquella veu i aquells moviment murris de Vicent. Recorde
també com, tornant cap a casa, vam haver de parar un moment perquè descansara,
perquè ja aleshores, era afectat per un dolor de les cames que el va
martiritzava tant.
I ara ja, encetaré el recital-homenatge –el
motiu de l’elecció ja el descobrireu- amb el poema “Ací hi hagué la coronada
púrpura”, inclòs al Llibre de Dénia. La
Marina Alta , que va ser publicat per l’editorial Marina
Alta, radicada a Pedreguer, l’any 1981 acompanyat d’unes magnífiques il·lustracions
de Joan Castejon i va ser presentat en
una altra sessió memorable a la ja mítica llibreria Veles i Vents de Dénia:
Ací hi hagué la coronada púrpura,
Els mariners dempeus dintre
les barques,
Agricultors de profunda
llegona,
Cànters de vi i cànters de
forment.
Ací hi hagué, recolzades, les àmfores,
Cantons votius i funerals
esteles.
Als capaltards, s’apropaven
les nits
Des de la mar i les muntanyes
negres.
Publicaré un edicte de sal.
Circularà entre Pego i Ondara,
Calp i Verger, Gata, Altea i l’Alfàs.
Beneiré les quatre creus de
terme
Amb dit d epols que mullaré a
la mar,
I em faré, greu, el senyal de
la creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada