(Per a
Bernat, en homenatge, una història)
Carles
Mulet Grimalt
Era, com ara, el mes de maig
i tots els intents que havia fet durant aquells mesos per captivar l’esguard de
l’amada havien estat vans. Començava a estar-ne convençut que aquell setge
silenciós, servil, havia estat
contraproduent i tot. Però no podia estar-se’n de seguir-la en eixir de
l’escola ni d’abordar-la, quan ja era a prop la cantonada, per oferir-li sense
paraules -només amb aquella mirada planyívola, d’incertesa- una penyora rera
l’altra, les ofrenes que anava extraient dia rere dia del seu modest però
estimat tresor. Només un instant i Ella ja girava la cantonada i es fonia,
mentre ell restava d’aquesta banda, contemplant-se les mans buides.
Insegur
com era -i tan fàcil d’acontentar-, potser n’hagués tingut prou projectant vers
una vaga eternitat el lleu somriure amb
què ella acceptava, dia rere dia, aquelles donacions. Però li ho impedia una
sensació de pèrdua absoluta, un neguit que li feia retornar la por què aquella
desaparició rere la cantonada fos com l’esvaniment dels actors en passar a
l’altre costat d’una pantalla de cinema. Així, quan deixava de tenir-la a
l’abast era com si l’amada deixés d’existir. Però tampoc no era això,
exactament. Era, sobretot, com si en desaparéixer de l’empara del seu esguard
enamorat, ella hagués d’esdevenir absolutament desprotegida, inerme. Per això
es va decidir, aquell dia de maig, a fer-li la donació suprema.
En
escoltar la neguitosa excitació amb què els adults es referien a una dona morta
a Barcelona pel despreniment d’un tros de façana, fou quan es va decidir a
desprendre´s del seu bé més preuat. Aquella conversa només mig compresa, que
parlava d’una dona morta i nua, estesa en mig del carrer i arraulida sobre ella
mateixa com un animaló atropellat el va refermar en l’antiga convicció que
havia de protegir l’amada de la fatal indefensió presagiada cada dia i ara,
finalment, anunciada en la imatge
d’aquell cos traït per una mà insensible, capaç d’aixecar la manta i d’exposar-lo
a l’ull metàl·lic d’una cambra fotogràfica.
I
encara l’hi va empènyer més el to d’aquelles veus que no podia comprendre però
on captava quelcom tèrbol, els llambrecs d’un desig soterrat, il·lícit,
emmetzinat per l’esgarrifança
reverencial de la mort. Comprenia millor i tot que els adults el fat terrible,
el buit irreparable, la impotència d’un desig present però inassolible - com
aquell cos tornat ja irreversiblement
anònim, que ja no era la dona que passejava pel carrer, tot i que encara
hi havia les seves carns assaonades, amb tota la voluptat encara intacta-. Per
això es va decidir, aquell dia de maig, a fer-li la donació suprema, a posar a
la mà de l’amada aquell llibre, sagrat per a ell, imprescindible, a fer-li així
una declaració d’amor desesperada.
L’endemà
ella també se li va girar i li va somriure quan eren ja a prop de la cantonada,
però aquesta vegada no va esperar que li lliurés cap penyora, el va agafar de
la mà i li va dir em deixaràs que t’anomene sempre Gigi? No calia que ell li contestés,
ja ho havia fet el llibre. Aquell dia de maig avançaren junts, doblaren junts
la cantonada i es perderen de la mà per les planes d’un llibre encara indecís,
sense el nom posat a les tapes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada