Maria Ibars i la mar




    Bé podem dir que la mar va ser un ingredient essencial en la vida de Maria Ibars. Aquesta inclinació marinera, per a una persona de Dénia, resulta gairebé natural. Maria Ibars no havia de ser una excepció i, així, l’atracció de la mar vinosa (com en deia Homer)  i del sonall etern de les ones ja la duria endins des de la primera infantesa, però  l’empelt definitiu del ritme de la mar en la seua vida es produirà quan, en acabar la guerra, Maria Ibars ven la casa que havia heretat al Saladar i compra uns terrenys a les Rotes, on construeix Penyamar,  que havia de constituir la seua llar-refugi  definitiva[1].
   I com ho va fer amb la vida, l’influx mariner també amara l’obra de Maria Ibars: l’exemple més conegut és Poemes de Penyamar (1949), el recull que porta el nom, precisament, d’aquella casa on la vivència i la contemplació de la mar van actuar de bàlsam per a la seva condició adolorida, “d’ànima solitària”[2]: Així, al pòrtic del poemari, Carles Salvador, l’insigne escriptor valencià i bon amic de la nostra escriptora, qualificava el llibre d’un cas “realment únic en la república de les lletres valencianes”  pel fet que – a més d’haver estat escrit per una dona-  fos també “el més dens de temes marins que s’ha publicat fins ara en valencià”. D’entre el bon grapat de poemes que hi ha, en aquest recull, dignes de recordança hi volem destacar - a tall d’exemple - “Plany”, per la seua empatia amb el món dels pescadors i per la càrrega de desolació que la poeta aconsegueix concentrar en uns pocs versos:

Recollida en el rocam,
endolada,
la mare d’un ofegat plora.
La mar canta un respons;
mes ella espera,
espera i plora

   Però el món mariner, més enllà del poemari més conegut de Maria Ibars,  travessa el conjunt de la seua creació poètica, un corpus –d’altra banda- majoritàriament dispers i encara, en bona part, ben poc o no gens conegut[3].  Els dos exemples  que  ara comentarem poden ésser també considerats com a mostres ben representatives d’aquesta afecció marinera:
   En primer lloc, cal ressenyar el poemari Ram a l’amiga. Es tracta d’una carpeta amb poemes que Maria Ibars va presentar a la IV Taula de poesia  que va organitzar el Cercle de Belles Arts de València l’any 1951[4]. La carpeta no fou venuda a l’exposició i hom la creia desapareguda fins que fou retrobada a Penyamar –com a conseqüència del treball d’investigació que vam realitzar per celebrar el centenari del naixement de l’autora-  mercè a la col·laboració del gendre de l’escriptora, Enrique Pastor de Velasco. El poemari està format per 21 poemes, dels quals només tres han estat publicats posteriorment. El recull combina poemes d’una certa extensió amb una altres sis poemes  –anomenats tots ells “Moments” – que, en la nostra opinió posseeixen un interès especial pel fet que descriuen d’una manera sintètica, que de vegades recorda els haikus o les Tankas japonesos, diferents instants del dia, que s’articulen normalment en la relació entre el sol i la mar. Aquest “Moment”, que l’autora va incloure després, com una estrofa, a “Volves”, La Marina, nº136, 1962, ens sembla particularment subtil, delicat:

En llit de foc ha mort el dia
I la mar que era tota flama
Ara és tendra i pura celístia.

   Finalment, heus aquí “Caire de medalla”. És tracta d’un poema inclòs dins un conjunt que Maria Ibars va enviar a Sofia Salvador - la filla de Carles Salvador -, perquè en fes un pròleg  destinat a una hipotètica publicació que mai no es va realitzar, i que Sofia ens va fer conèixer a les darreries dels anys vuitanta. Tot i que alguns d’aquests poemes van ser publicats finalment a La Marina, una gran part han romàs inèdits; pel que fa a “Caire de medalla”,  només les dues darreres estrofes - que he transcrit sense cursiva - van ser publicades en 1962 a l’esmentada revista,  amb un altre títol, “Sal i Sal”.
   Gentil i olorosa
deixares la platja.
perfum de les aigües
que atrau i que encanta.
   Flairor de la mar
¡quin caire et donava
de coure esplendent.
Caire de medalla.
   Gentil i olorosa...
Amb la pell besada
pel iode i pel sol
que suau et daurava.
   El iode i el sol
besaven l’amada
quan d’altres besades
encar  verge estava.
   De la mar venia.
¡Estava més guapa!
¡Que afanys removia
saborosa d’alga!


   La mà et vaig besar...
Estava salada.
¿De sal de les aigües?
¿De la teua gràcia?

  
Uns versos que destaquen pel seu ritme i, sobretot, per la frescor i potència d’algunes imatges que reflecteixen molt bé la subtilesa i la voluptat amb què la nostra poeta ha desenvolupat la seua visió del cos i de la sensualitat de la dona[5]. Un conjunt de trets que el fan, al nostre parer, un poema especialment interessant.

Carles Mulet Grimalt



[1]Malgrat que durant molt de temps no va poder residir-hi ordinàriament a causa del seu treball com a mestra a València.
[2] Beatriu Civera ens va dir que una de les coses que més la va impressionar, quan va conéixer Maria Ibars, fou aquesta frase: “Jo sóc una ànima solitària”
[3] El nostre treball de recerca, desenvolupat ja fa més de vint anys ens va  permetre de catalogar un conjunt de 162 poemes diferents, una part significativa dels quals s’havien publicat diverses vegades
 -alguns d’ells, fins i tot, amb diferents variants- mentre que un 25% romania inèdit. 
[4] Amb això es reprenia una iniciativa literària de preguerra que va engegar la revista Taula de lletres valencianes.
[5] Per aprofundir en aquest aspecte podeu consultar:
MULET GRIMALT, Carles: “El punt de vista femení a l’obra literària de Maria Ibars” a L’Aiguadolç, 16-17, Marina Alta, estiu de 1991